El molí de Peradalta

Publicat el dia 04 maig de 2016

Era el març de l’any 1945 quan vaig venir al món: jo, la Maria del Molí de Peradalta. Ningú pot escollir el lloc on vol néixer, és per això que em sento molt sortosa i feliç d’haver nascut en una casa de pagès que tenia integrat el molí de fer farina i el seu trull. Com no pot ser d’una altra manera la casa estava enganxada al voral d’una riera: la riera Llémena. Una casa molt vella i no molt gran però que per mi sempre va tenir el seu encant. A la part de darrere hi havia la gran bassa del molí; a la dreta es trobava la riera amb un gran cabal que dia i nit no deixava de fer-nos sentir el remoreig de l’aigua; a l’esquerra hi havia una cort de porcs i al davant una escala per baixar a la riera i també una mica d’esplanada per les carretes que venien a moldre. Hi havia també un femer que era fet de pedres molt ben posades i a pocs metres la cort de les vaques i la pallissa; d’aquí sortia la carretera per desplaçar-nos i al seu costat es podia veure una immensa muntanya que a l’hivern no deixava que ens toqués el sol. Teníem, també, un estable en el qual passaven la nit les gallines, els ànecs i les oques.

Durant la meva infància al molí mai vàrem disposar de cap electrodomèstic ni res que se li assemblés.

Una gran portalada de fusta massissa donava a l’entrada de la casa, el terra estava fet tot de grans lloses i sense nivell. A mà dreta hi havia el molí i pujant per unes escales s’arribava fins a la cuina, que no era molt gran però allà fèiem la vida. Just a l’últim escaló a mà dreta hi havia la pastera, a on cada deu o dotze dies fèiem uns quants pans de quatre quilos. El mateix dia que pastàvem també fèiem una coca i alguna barreta pels meus dos germans, en Ramon i en Martí, i per mi. Encara recordo que bo que era aquell pa. Durant la meva infància al molí mai vàrem disposar de cap electrodomèstic ni res que se li assemblés. En un racó de la cuina s’hi trobava un cossi de terrissa grisa immens que servia per fer la bugada. Cada tres setmanes es canviaven els llençols de tots els llits. Eren de lli i de mal rentar, per això fèiem la bugada de la següent manera: en el fons del cossi hi posàvem uns quants troncs de boix, a sobre els llençols i tota la roba blanca, seguidament un drap de fil vell per tapar la roba, a sobre d’aquest unes branques de romaní, fonoll o llorer per fer bona olor, un altre drap vell i al final una capa de cendra; tot seguit hi tiràvem aigua calenta a sobre i quan es refredava obríem el tap del cossi, recollint l’aigua amb un gran atuell d’aram i la tiràvem a la riera. Aquesta operació durava dos dies i els llençols sortien d’allò més blanc i olorosos, després anàvem al rec de molí i els esbandíem bé, encara feien falta dos dies més per eixugar-los.

Al costat del cossi de la bugada venia la finestra i tot seguit l’aigüera: per rentar els plats havíem d’agafar l’aigua de l’única aixeta que teníem, el fregador era un tall de saca vella i per sabó fèiem servir cendra, també teníem un escorreplats. L’aigua de l’aixeta venia per desnivell de la muntanya, hi havia uns rocams en els quals sempre plorava aigua i es recollia en una petita bassa. D’aquí sortia una canonada fins a la cuina que a l’hivern es glaçava perquè era de plom i ens quedàvem sense aigua, llavors havíem d’anar amb galledes. Per beure anàvem amb un canti a buscar aigua a una font que estava a prop. Finalment, a la cuina, teníem els clemàstecs, el seti de l’avi, la llar de foc, un escon i a sobre d’aquest hi havia el forn de coure el pa. Com no podia faltar, una taula força llarga de fusta massissa amb un banc a cada costat. Els fogons anaven amb carbó i en un racó teníem la llenya, ja que tot l’any es feia foc per cuinar. Recordo que quan venien els pagesos amb la carreta es passaven tot el dia a casa, es portaven la carmanyola i l’escalfaven  als fogons que sempre tenien caliu.

Maria Viñolas