L'escola de Llorà

Publicat el dia 11 maig de 2016

Néixer en un petit poblet i tenir-hi una escola va ésser tot un luxe. Tres quarts d’hora caminant per arribar-hi i no faltar-hi mai: m’agradava tant anar a l’escola! Sortint del molí havia de travessar la riera per endinsar-me dintre del bosc. Durant el camí podia sentir el cant dels ocells i la remor del vent fent moure les fulles dels arbres. A vegades, de sobte, havia de fer un salt per no trepitjar una serp que estava parant el sol; els llangardaixos, d’un verd espaterrant, anaven amunt i avall; alguna llebre fugint com un llamp o, també, conillets menjant la seva herba prop del camí i com no, els meus estimats esquirols amb la seva bufona cua. Sols queden els records!

En aquells temps, a les escoles, els nens i nenes anaven en classes separades, però això no passava al meu poble.

Sortint del bosc arribava al pla, que tot eren camps tan ben treballats que m’encantava contemplar-los, cal dir que cada estació tenia els seus encants. Seguint el camí hi trobava la casa de Cal Sastre, més endavant La Cigala, tot seguit venia Can Mengol i, finalment, arribava a Can Japic. Aquí hi havia l’escola, que abans era una pallissa. La varen adequar amb uns grans finestrals per poder tenir claror, ja que en el poble no hi havia llum elèctrica i a l’escola no teníem llum de cap mena. En aquells temps, a les escoles, els nens i nenes anaven en classes separades, però això no passava al meu poble. Anàvem tot junts: els nens a l’esquerra de la classe amb taules de sis o vuit, cadascuna amb els seus tinters, els seus calaixos per endreçar el material escolar i els seus bancs corresponents; les nenes, a la dreta en pupitres de dos, també amb tinters i calaixos. A la presidència hi trobàvem la taula de la mestra i un gran armari on guardava material escolar que ens podia vendre quan ens feia falta. També hi havia una gran pissarra i a sobre d’aquesta una gran fotografia emmarcada del General Franco. A la paret de la dreta hi havia una imatge del Sagrat Cor a on no faltava mai un ramet de flors. I al mig de la classe l’estufa de llenya, que a l’hivern cada setmana dos alumnes dels més grans havien d’anar una hora abans d’entrar a l’escola a encendre-la.

Com a totes les cases del poble aquí tampoc teníem lavabo. Quan teníem necessitat, anàvem a la taula de la mestra i li demanàvem si podíem anar al “excusado”. Sempre solia dir que si, llavors sortíem de la classe i anàvem a darrere la casa a on passava un petit canal que sempre portava aigua que anava a parar a la riera, allà fèiem el que calia... i tornàvem a la classe. Entre nens i nenes superàvem la cinquantena, entre les edats compreses dels quatre fins als catorze anys. I per a tots ells tan sols una mestra. A l’hora del pati, per jugar, teníem una gran era a on cabíem tots. Cada edat feia el seu grup i cada grup feia el seu joc: la cuit amagar, saltar a corda, els palets, passar l’anell, la gallina cega, el marro...

Maria Viñolas