La senyora Maria, mestra de Llorà

Publicat el dia 25 maig de 2016

La senyora Maria era la mestra de Llorà. Una dona per mi molt admirada i irrepetible. Era alta, prima, guapa, molt senzilla, de profunds valors, una exquisida educació, sòlida en la fe catòlica i vestia amb elegància: tota una senyora. Estava casada amb el senyor Llorenç i tenien dos fills, en Franc i la Gloria, que vivien en el mateix edifici de l’escola. Tenir més de cinquanta alumnes a classe de diferents edats, no podia ésser gens fàcil, però afirmo que se’n sortia molt bé. Tots teníem el nostre grup i tots sabíem el que havíem de fer. Bé, tots no, ja que sempre hi havia els quatre o cinc que passaven de tot. De paciència en tenia molta, però a vegades no podia aguantar més i feia córrer les mans. Això si, sempre els hi tocava als mateixos. Quan faltava poc per les nou del matí, la senyora Maria ens feia posar en fila al pati, primer els petits i anar seguint. Pujàvem l’escala, ja que l’escola era al primer pis, entràvem a classe i cadascú es posava al seu lloc però ens quedàvem drets. Un cop tots estàvem a dintre, cantàvem el “Cara al Sol”, resàvem una mica i a treballar.

Un cop tots estàvem a dintre, cantàvem el “Cara al Sol”, resàvem una mica i a treballar.

 Primer tocava cal·ligrafia, la mestra escrivia una frase a la pissarra i havíem de copiar-la les vegades que ens deia, depenent del llarg que era. Seguíem, sempre en grups, a donar la lliçó. Ens posaven fent una rotllana al voltant de la taula de la mestra, cada un al seu lloc: els que més estudiaven eren els que anaven primers, i si no sabies la pregunta que et feia la mestra i el de darrere si, et passava a davant. El grup que no donava la lliçó tenia altres treballs a fer com resoldre problemes o dibuixar i pintar mapes, repassar les faltes del dictat, etc. Tot seguit venia l’hora del pati, mentre menjàvem l’entrepà el grupet de nenes decidíem a què jugàvem. La meva gran amiga era la Fina de Cal Ganso. Amb ella tinc molts records i encara seguim relacionant-nos i moltes vegades parlem de la nostra infantesa i, sobretot, de la nostra escola. Tampoc puc oblidar la Juanita de Cal Noyor, la Ma. Teresa de Can Canals i la Ma. Rosa de Can Bondia, érem totes de la mateixa edat i sempre fèiem el grupet.

Quan acabàvem el pati tornàvem a classe i fèiem el treball que ens havia posat la mestra. A les dotze en punt ens posàvem drets, resàvem l’ Àngelus i cap a casa a dinar. En sortir érem una colla de totes les edats que fèiem el mateix camí. Al final, però, quedava jo sola, ja que tots havien agafat el seu viarany. Arribar a casa, dinar, i tornar emprendre el camí: a les tres tornàvem a entrar a l’escola. Resàvem un altre cop i llavors les nenes fèiem una hora de labors: cosir, fer ganxet, mitja, punta al coixí... Havíem d’aprendre totes les labors; els nens, en canvi, aprofitaven per llegir amb veu alta al costat de la mestra. Quan acabàvem la labor, érem les nenes que anàvem a llegir. A les sis en punt ens posàvem drets, cantàvem una cançó, i cap al molí un altre cop, en total passava tres hores caminant per anar a l’escola.

Els dissabtes també anàvem a classe: al matí tocava fer neteja de l’escola, fèiem grups, i cada un feia el que tenia assignat, l’escola quedava molt neta. A la tarda tots fèiem dibuix i per acabar bé la setmana d’escola resàvem el rosari. Els dijous a la tarda eren els únics dies que teníem festa, perquè els diumenges també havíem d’anar a Missa amb la mestra o si no ens posaven falta. La mestra també sabia molt de música i cantar, havia format fins i tot un cor i moltes vegades a la missa cantàvem; encara que jo sols hi feia número perquè de cantar res. La soprano era la meva amiga Fina que tenia molt bona veu. En total set dies a la setmana compartits amb la senyora Maria i també amb els companys i companyes d’escola. Quan a catorze anys s’acabava l’escola havíem après: gramàtica, aritmètica, geometria, geografia, història, religió, dibuix i, les nenes, labors. Els llibres passaven del germà gran al petit. Crec que tots els que vàrem tenir la senyora Maria de mestre li hem d’estar agraïts.

Maria Viñolas