Convivint amb la tradició

Publicat el dia 25 maig de 2016

Llorà, com tots els pobles, té la seva Església i aquesta el seu patró que és Sant Pere. Els diumenges anar a missa era la cosa més normal i fins i tot era com festejar el dia. La gent del poble, després de la missa, la feien petar una estona i s’explicaven les novetats de la setmana: qui s’havia posat malalt, si el temps havia estat favorable o al revés, en fi, tot allò que en aquell moment era noticia.

Així seguia l’estricta moralitat religiosa que s’imposava, ja que tota la resta era pecat

La religió no sabia que era ni tampoc em preocupava. Em varen batejar i era catòlica, així que per ser una persona com cal havia d’anar a missa, fer la comunió, anar a confessar (això per mi era el pitjor de tot), rebre la confirmació, resar el rosari, anar a les processons i al viacrucis. Així seguia l’estricta moralitat religiosa que s’imposava, ja que tota la resta era pecat.

Recordo que quan una persona es posava molt malalta anava el mossèn a portar-li l’extremunció, sempre a peu i amb el seu calze a les mans, acompanyat de l’escolanet de torn que a la vegada portava una creu de fusta a una mà i a l’altra tocava una campaneta. Si pel camí els trobaves, havies de fer la genuflexió en senyal de reverència i dir el nom del pare, era molt tètric i més d’un cop me n’havia amagat dins el bosc fins que havien passat. Jo tot això ho portava força bé, fins que vaig ser protagonista d’una gran injustícia i vaig començar a deixar de ser una persona com calia en el món de la religió. 

Maria Viñolas