Records del bisbe i els tres mossens (1)

Publicat el dia 25 maig de 2016

Tinc un grat record de quan el senyor bisbe de Girona va venir al molí, que per cert va ser un dia que havia plogut molt. El motiu de la visita va ser que la mestressa del molí i també de la masia de Peradalta, una senyora sembla ser molt devota, va morir deixant les seves propietats al bisbat. Va ser llavors que un dia va venir a conèixer les noves finques i la gent que les treballava. Jo aquest dia em trobava molt expectant, amb la lliçó apressa de com havia de saludar-lo, fent la genuflexió i fent-li un petó a l’anell. I així ho vaig fer. Recordo que davant la casa hi havia molt de fang, ja que havia fet una bona ploguda, i el senyor bisbe va haver-se d’arremangar la blanca sotana per no embrutir-se-la mentre jo m’ho mirava amb sorpresa. La visita va ser curta, però molt interessant, anava acompanyat d’un capellà i un advocat. Després de poc temps d’aquesta visita, encara va tornar al poble de Llorà una altra vegada en un dia molt festiu, i va ser per donar-nos el sagrament de la confirmació a tots els nens i nenes del poble.

Potser no entendreu per què li dono tant de valor a aquestes pomes, però penseu per un moment que només podíem menjar pomes tres mesos a l’any.

El primer capellà que recordo era mossèn Pere, encara que no el recordo gaire, doncs jo era petita quan va morir. El record que en guardo és que, de tant en tant, venia al molí i la padrina li donava una poma d’aquelles que guardava al bagul de la seva habitació amb tanta cura. Potser no entendreu per què li dono tant de valor a aquestes pomes, però penseu per un moment que només podíem menjar pomes tres mesos a l’any. De setembre a Nadal teníem pomes per menjar, però després, fins al setembre següent no en teníem cap. Per això durant aquests mesos poder menjar una poma era tot un plaer. Doncs bé, quan la padrina li donava la poma, mossèn Pere li deia: “ai Treseta, quan que us trobarem a faltar quan no hi sigueu!”, i li contestava la padrina: “qui sap qui morirà primer”. I així va ser. El mossèn, que era més jove, va morir i la padrina va viure molts anys.

Ara que estic recordant aquestes pomes em ve al cap una anècdota, de quan amb la padrina anàvem a mercat al poble d’Amer el dimecres, un cop cada dos mesos. Per anar al mercat sortíem de fosc, ja que teníem tres hores de camí. La padrina portava un cistell d’ous, falcats amb palla i amb un parell de pollastres lligats a sobre, una bossa amb un drap de fil, per quan ens havíem de descalçar per travessar algun rierol poder-nos eixugar els peus, també portava l’esmorzar i dues pomes. Jo portava un sarró de cinc quilos de farina. A mig camí ens paràvem sempre al mateix lloc per esmorzar on hi havia una gran alzina. I quina festa feia jo, amb el pa amb botifarra dolça i la poma que ens partíem amb la padrina, era tot un plaer assaborir aquell tall de poma. Després del bon esmorzar seguíem el camí fins al poble d’Amer. En arribar, el primer lloc a on anàvem, era la botiga on feien tota classe de pastes i hi deixàvem el sarró de farina. A canvi, quan marxàvem de tornada, recollíem el sarró de l’anterior vegada ple de fideus, macarrons i diverses classes de pastes per posar a l’escudella. El preu que havíem de pagar era com al molí: es quedaven una quantitat de farina. Seguidament anàvem a vendre els ous i els pollastres. Aconseguits els calerons servien per comprar alguna peça de roba, algun calçat o allò que fes falta per la casa. Un cop feta la feina i la xerrada amb algun conegut, venia el gran moment d’anar a dinar. Cal “Fet”, un restaurant en un primer pis, era el lloc escollit. Allà feien un dels meus plats favorits: bacallà amb panses. Que bo era i a més en podia menjar tot el que volia. Un cop ja teníem l’estomac ple, era l’hora d’anar a recollir el cistell que havíem deixat a una botiga perquè ens el guardessin i passar a buscar el sarró de les pastes. Així empreníem de nou el camí de tornada al molí. A mig camí, com a l’anada, fèiem la parada sota la gran alzina i ens partíem l’altra poma. Un cop reposades tornàvem a caminar fins a arribar a casa. Arribava molt cansada, però havia passat un bon dia i havia menjat una poma.

Maria Viñolas