Records del bisbe i els tres mossens (2)

Publicat el dia 25 maig de 2016

Quan va morir mossèn Pere va venir de suplent el rector de Ginestar i Santa Afra, mossèn Joaquim. Un home molt humà, treballador, simpàtic i que per mi tenia totes les virtuts d’un bon capellà. Amb ell vaig fer-hi la Primera Comunió i recordo que aquesta diada la vaig viure molt feliç. També, aquest mateix dia, se celebrava la Comunió Solemne i entre ells hi havia el meu germà Ramon i, fins i tot, vaig aconseguir que ens acompanyés el nostre pare a la cerimònia. Parlant de mossèn Joaquim recordo que, per la festa de Santa Afra, hi anàvem a peu cap a l’església amb la meva mare i altra gent del poble. Feien un gran ofici, tocaven sardanes, i hi havia un bar i una petita botiga de records de Santa Afra. Acabats els actes del matí buscàvem una ombra, ja que, com molta de la gent que hi acudia, ens emportàvem el dinar. Sota l’ombra d’unes alzines molt grans que hi havia i encara hi són, i també alguns castanyers em sembla recordar, posàvem les estovalles a terra i assentats tots el voltant fèiem el gran dinar. També hi havia unes fonts amb aigua molt fresca. Mossèn Joaquim anava molt atrafegat, però sempre trobava el moment per agrair-nos la nostra visita.

La mirada de desafiament de la senyora Rosa no se m’ha oblidat mai més.

El tercer mossèn es digué Joan, el que fou el nou rector de Llorà, i vingué acompanyat de la seva germana, la senyora Rosa. En principi va venir amb idees noves i aires frescos. Recordo que va engrescar-nos a fer els Nou Divendres del Sagrat Cor, que consistia a anar a missa i combregar el primer divendres de mes durant nou mesos seguits, així tindríem el camí per anar al cel més fàcil (santa innocència!). He de dir, però, que jo vaig fer-ho més d’un cop, no per devoció, sinó perquè havia d’anar a Missa en dejú i després m’esperava un bon esmorzar (que la bona i generosa de la tia Marina em convidava). Aquest dia, a més, començàvem les classes a les deu doncs la mestra també era a missa. No va ser l’única novetat que va introduir, també va fer que el dia de Nadal, sortint de la Missa del Gall, les noies del cor i la mestra anàvem a la rectoria i ens convidaven a torrons. També, els diumenges a la tarda, si anàvem a resar el rosari, teníem dret a jugar a croquet, o si feia massa fred o malt temps, anàvem a dintre la rectoria i jugàvem a la quina. Abans no havia tingut ocasió de conèixer ni un joc ni l’altre, però m’encantava jugar-hi. Una altra novetat va ser celebrar la festa de Sant Sebastià. El vint de gener es feia una missa dedicada a aquest Sant, que tenia un altar en honor seu i era invocat per prevenir les pestes. Hi havia famílies que eren molt devotes d’aquest Sant i fins i tot li feien promeses. Aquest dia portaven pans i coques fetes per ells i potser també algun pollastre, no ho recordo bé. Durant la missa, el capellà beneïa aquestes ofrenes, ja que estava tot exposat a l’altar. A la sortida, les pabordesses es cuidaven de subhastar tots els presents que havien portat els feligresos i, qui en donava més, s’ho quedava. Les pessetes que recollien eren per fer arranjaments a l’Església em sembla recordar.

Anar a collir bateig era una de les coses divertides i agradables que passava de tant en tant. El diumenge següent de néixer una criatura era el dia de batejar-la, ja que esperar més era passar-se de les ordres de l’església. Doncs bé, arribat aquest diumenge i després d’anar a missa, fèiem temps esperant que arribessin les dotze del migdia, hora assenyalada per celebrar el gran esdeveniment. Quan arribava la família i els convidats, el campaner començava a tirar de la corda de la campana corresponent i tocava a bateig. Segons el que els padrins pagaven, tocava més o menys estona. Un cop batejada la criatura, sortien a fora la plaça i els padrins tiraven bateig: els confits no solien faltar-hi mai, també caramels, llapis, llibretes, blocs, gomes d’esborrar, uns xiulets petits de fusta, contes, monedes, etc. Com més ben aposentats estaven els padrins, més coses portaven per tirar-nos. Els espavilats eren els que aconseguien emplenar-se més les butxaques, però igualment era molt divertit anar a collir bateig. Recordo un fet que va passar en un bateig i que em dolgué molt. Em sembla recordar que batejaven un nen de Cal Estarder i havíem quedat amb la meva amiga Fina que ens trobaríem a collir bateig. Arribat el convit i a punt de començar la cerimònia la Fina encara no hi era. Vaig preguntar per ella i em varen dir que estava plorant rere la paret de la rectoria, ja que la senyora Rosa, germana del capellà, no la deixava collir bateig perquè no havia anat a missa. Vaig anar a veure el que passava i, tal com m’havien dit, la Fina estava allà plorant i la senyora Rosa al peu de la porta de la rectoria, com sempre que hi havia algun esdeveniment. En vista del que passava no se’m va acudir res més que, quan els padrins es preparaven per tirar bateig, els hi vaig explicar la situació. Sense pensar-ho dos cops em digueren que els acompanyés a on hi havia la Fina i li varen omplir les butxaques amb una mica de tot. Seguidament, tornaren a la plaça a tirar el bateig i jo ja estava preparada per collir-ne.

Un cop acabada la festa, i ja disposada a anar cap a casa, vaig passar a veure si encara hi havia la Fina, però ja havia marxat. La que sí que quedava dreta a la porta de la rectoria era la senyora Rosa, que va aprofitar per renyar-me i retreure’m el mal comportament que havia tingut. Llavors, vaig dir-li que, si la Fina no havia anat a missa, era perquè la seva mare l’havia fet quedar. La mirada de desafiament de la senyora Rosa no se m’ha oblidat mai més. Després, com sempre era costum, els padrins s’acostaren a la senyora Rosa a donar-li el seu present i jo vaig marxar cap a casa trista i enfadada.

Maria Viñolas