La comunió solemne

Publicat el dia 25 maig de 2016

Érem un grup de cinc noies de dotze anys que, com a bones cristianes, ens havia arribat l’hora de fer la comunió solemne. Els preparatius per tal esdeveniment consistien a anar a l’església dos cops per setmana a donar classes de doctrina amb el capellà. Hi havia molta competència entre nosaltres perquè tenia molt de mèrit poder ser la primera el dia de la comunió. Per això miràvem de no fer faltes, ja que si en feies havies de posar-te l’ultima i tornar a ser primera era molt difícil. Si faltaves per malaltia, llavors et respectaven el lloc.

Doncs bé, aquest per mi va ser el dia més trist de la meva infància.

Sempre es feia la comunió el mes de maig, llavors s’adornava l’església amb moltes flors i era un dels dies festius per excel·lència. Doncs bé, aquest per mi va ser el dia més trist de la meva infància. Resulta que, tres setmanes abans del dia assenyalat, vaig caure malalta i vaig estar alguns dies sense poder anar a classes de doctrina, que en aquella ocasió anava la primera. Quan vaig posar-me bé i després d’haver repassat molt bé la doctrina, vaig tornar a classes. Però quina va ésser la meva gran sorpresa quan el capellà em digué: “has fet moltes faltes i ja tinc els llocs repartits, et posaràs la quarta”. Em va caure el món a sobre. Li vaig dir que no era just el que m’estava fent i, amb mirada desafiant, em contestà que, si tornava a obrir la boca, em posaria l’ultima. Llavors, vaig començar a plorar i vaig marxar cap a casa.

En arribar-hi, amb la meva desesperació, vaig explicar als pares el que m’havia fet el capellà. Varen quedar glaçats però de seguida el meu pare em digué: “eh que anaves la primera? Doncs per nosaltres seguiràs al mateix lloc i demà tornes a doctrina amb el cap ben alt i fes el que et diguin sense contestar”. I encara va afegir: “durant la vida trobaràs altres persones com mossèn Joan que seran injustes i et faran plorar, però si tens raó tu sempre amb el cap ben alt”. Gràcies pare, no se m’ha oblidat mai.

Maria Viñolas