Nadal i Reis

Publicat el dia 25 maig de 2016

En aquells anys de la meva infància tot era molt precari. Recordo que el tió era el seti del padrí que hi havia al costat del foc i que, de cop i volta, aquell dia es tornava màgic. El tapàvem amb una saca i quan era l’hora de fer-lo cagar anava a resar a l’escala que anava de la cuina al trull; tot seguit agafava el bastó i, mentre picava, cantava la cançó del “Caga Tió”. En aixecar la saca no hi faltaven mai les delicioses mandarines, els torrons, els anissos o confits i les xocolatines, no recordo que cagués res més. Després de fer cagar el tió per mi venia la festa grossa, que era coure i menjar les farinetes. Ara explicaré que és això de les farinetes.

A la tarda, quan es feia fosc, tota la família es reunia al voltant del foc.

El mes d’agost, quan el meu pare plantava els naps, hi barrejava grana de fajol i ho sembrava tot junt. El fajol és una planta que creix mig metre dalt, amb fulles amb forma de sageta i unes flors blanques que formen un raïm curt, la grana que en surt és de color bru negrenc. En menys de tres mesos aquesta planta ha fet el seu cicle. A mitjans de novembre recollíem les plantes de fajol de mig els naps, en fèiem garbes i les posàvem a assecar. Quan venia Nadal batiem el fajol i, del gra, el padrí el molia i ja teníem la farina. Durant el dia abans de Nadal tot eren preparatius: el meu pare rentava el perol gros d’aram, que durant l’any servia per bullir remolatxes i patates per donar als porcs i l’aviram. Quan el tenia ben net el penjava al foc i l’emplenava d’aigua amb unes quantes galledes. La padrina preparava la farina de fajol, n’hi barrejava de blat, de faves, de blat de moro, sègol i civada. Quan la barreja estava feta, passava la farina pel sedàs; mentrestant, el padrí feia previsió de llenya per fer bullir el perol.

A la tarda, quan es feia fosc, tota la família es reunia al voltant del foc. Mentre l’aigua del perol s’anava escalfant, fèiem un sopar normal, després feia cagar el tió i tot seguit resàvem el rosari (això era sagrat). En acabar de resar l’aigua del perol ja bullia i començàvem a tirar-hi la farina a poc a poc. Al principi ho remenàvem amb un cullerot de fusta molt gros que teníem, més tard, quan es feia la pasta més espessa, ho remenàvem amb un pal rodó molt gruixut que teníem exprés; al final havien de ser dues persones per fer voltar el pal. Els meus germans gaudien molt fent girar el pal amb el pare; jo també ho provava però no tenia prou força. Acabada la cocció, que durava un parell d’hores, emplenàvem amb la pasta les casseroles que ja teníem a punt. La primera plata la trèiem a fora la finestra i quan acabava tot el procés ja estava freda. La tallàvem a làmines, posàvem la paella al foc i les fregíem amb oli. Allò era per mi un menjar exquisit, el millor de la nit de Nadal. Ara, per aquestes diades, algunes fleques de la Garrotxa en venen, però no tenen el mateix gust; encara que quan en menjo les assaboreixo tot recordant aquells temps.

L’endemà, el dia de Nadal, tota la família, menys el meu pare que havia de donar menjar al bestiar, anàvem a les set del matí a la Missa del Gall. Feia molta fred i estava tot ben glaçat: per travessar la riera, igual que quan anàvem a l’escola, el pare agafava una galleda de caliu i el posava sobre les passeres perquè no patinéssim i caiguéssim a l’aigua. I, si arribant a l’església estàvem morts de fred, entrant a dintre acabàvem de quedar congelats. Però la il·lusió de la diada, els cants i la gent del poble amb les seves cares alegres feia que gaudíssim i festegéssim el Nadal amb molt de goig.

Pel dinar de Nadal tornàvem a fregir farinetes i podíem menjar-ne tantes com volíem, quina felicitat! I per acabar de gaudir l’àpat venien els torrons de Xixona i Alacant. Aquests últims, el pare tenia dificultats per menjar-los; solia agafar un saquet petit de fil, hi posava el tall de torró a dintre i amb un martellet l’engrunava. Jo sempre era la primera d’agafar-ne i menjar-los, el pare em mirava, es posava a riure i em deia: “aquí tens el sarró i el martell...”.

El dia d’anar a esperar els Reis, recordo que el pare agafava una canya curta, obria la punta, hi posava una pedreta a dintre i a sobre un tall d’espelma, i amb això ja tenia el fanalet a punt per anar a esperar els Reis. Quan es feia fosc, amb el fanalet i els meus germans, agafàvem la carretera que anava a les Serres. La seguíem un bon tros fins que veiem a la distància les cases del Pla de Sant Joan i els altres nens i nenes passejant amb el fanalet. Els saludàvem i, un cop contemplat l’espectacle, fèiem mitja volta i cap a casa. Això era la cavalcada de Reis. Arribant, sopàvem, resàvem el rosari i cap a dormir. L’endemà, a primera hora, quina alegria veure que ja havien passat els Reis: sempre portaven alguna cosa de roba, llapis de colors o algun estri que necessitàvem per l’escola, tampoc hi faltava mai algun conte i alguna petita joguina. Llavors, feliç i contenta, arribava l’hora d’anar a missa, després venia l’hora de dinar i acabàvem de menjar les últimes farinetes. Aquestes són les festes de Nadal del meu record.

Maria Viñolas