Els germans

Publicat el dia 23 juny de 2016

Els meus germans eren en Ramon, cinc anys més gran que jo, i en Martí, de tres anys més. Tot i que sempre solien anar a la seva i a mi poc cas em feien, no ho tenien gens fàcil per desempallegar-se de mi. Quan anàvem a col·legi a vegades em deixaven, però després sempre tornaven a buscar-me; en el fons eren bons nois. En Ramon, l’hereu, un noi molt seriós i de poques paraules, era el net preferit del padrí. Sempre se l’emportava d’acompanyant les poques vegades que abandonava el molí. Solien anar a la festa major d’Adri, a Banyoles, a les Serres, de tant en tant al mercat d’Amer o altres esdeveniments que es presentessin. Evidentment, tots aquests trajectes els feien a peu, perquè no crec que el meu avi hagués pujat mai en una bicicleta a la seva vida.

El que si va tenir sempre molt clar, és que de gran volia ser fuster

En Ramon també era molt trempat, de ben jovenet ja sabia el que volia i la manera d’aconseguir-ho. A catorze anys, una de les seves il·lusions era tenir una moto. Per això, amb el seu amic Josep de la Cigala, quan podien s’escapaven per anar a treballar al bosc i així es va poder comprar la moto: una vespa. En Martí no era tan seriós, però també era de poques paraules. El padrí algunes vegades també el portava als llocs, però molt de tant en tant. El que si va tenir sempre molt clar, és que de gran volia ser fuster. Recordo que la padrina (l’àvia) li deia: “tu t’has de fer capellà”, i en Martí sempre li contestava: “jo serè fuster”. Llavors la padrina li replicava: “mira, que et faran anar a prendre la mida als morts i fer la caixa”; i en Martí deia: “si els altres fusters ho fan, també ho faré jo”. I així s’acabava el debat.

Quan anava a l’escola i tocava fer dibuix, la mestra (que ja sabia la seva afició) l’anava preparant: li feia fer dibuix lineal i l’hi encantava. Cal dir que finalment ha sigut i és un gran ebenista. Recordo que teníem un gos molt maco i gran de color blanquinós, es deia Quefa. Doncs bé, en Martí, de ben jovenet, va posar la seva afició en practica: en aquells temps el tabac venia embalat en caixes de fusta, i la tia Marina de Font-Sabeu que tenia l’estanc, li’n va regalar una. Així va fer-li un carro al gos que feia quedar bocabadat. Ell i el gos feien una pujada amb el carro i a la baixada en Martí anava dalt. Jo algun cop també havia pujat al seu invent. Ja prometia ser un bon fuster.

Maria Viñolas