El padrí

Publicat el dia 23 juny de 2016

Els meus avis eren en Ramon, el padrí, i la Teresa, la padrina. Així els hi dèiem sempre: el padrí i la padrina. Es varen casar quan ell tenia vint-i-sis anys i ella tres més. En set anys varen tenir cinc fills. El padrí, nascut al molí, era el gran de vuit germans; un home seriós, de poques paraules, amb un gran cor i molt treballador. Sabia llegir i escriure, portava bé ser al cap de casa, era molt religiós: cap diumenge i festiu deixava d’anar a Missa i cada dia havent sopat havíem de resar el Rosari tota la família. Ell portava la veu cantant i quan acabava el Rosari començava: un parenostre pels pares, un parenostre per l’oncle Esteve, un parenostre... allò era etern, quasi sempre m’hi quedava adormida. Era apolític, quan era jove havia d’anar a la Guerra de Cuba però va pagar a un altre noi perquè hi anés per ell. A la Guerra Civil tampoc hi va participar perquè va estar amagat. La part més amarga va ser, però, que hi va perdre el fill gran. Mai varen saber a on el van matar.

Sabia llegir i escriure, portava bé ser al cap de casa, era molt religiós

El padrí, a més de fer de moliner, també anava a l’hort a estones. A l’hora de plantar les llavors era molt meticulós amb les llunes, si era lluna nova o plena i també amb els Sants, per això a final d’any mai deixaven de comprar el “calendario Fray Ramon el Ermitaño”. També tenia molta cura amb triar la planta o plantes més boniques que hi havia a l’hort; allà on plantava un palet no es podien tocar, ja que eren les seleccionades per la llavor del pròxim any. A l’hort sempre hi plantava una mica de tot, recordo que no ens deixava arrencar un all tendre fins al dia de Pasqua i, si aquesta venia molt tard, els alls ja estaven formats i de tendres res. També, quan era el temps de les faves, primer collíem els xiulets (favetes poc granades) i cuinàvem junt tavella i gra, no era precisament el meu plat favorit. Quan començàvem a menjar les faves soles, ja eren tan fetes que en dèiem de cella negre. També em ve a la memòria aquella rega que feia sempre de tirabecs, una classe de pèsol que es menja amb tavella: els asprava amb branques d’alzina que havien tret les fulles (per donar a les vaques). Aquells tirabecs per mi eren molt bons, del suc de bullir-los en fèiem sopa.

El dijous Sant era el dia de pastar els bunyols i no s’hi posaven per fer-ne pocs precisament, ja que n’emplenaven un cova. L’encarregat de girar-los i treure’ls de la paella sempre era el padrí, i la seva eina per fer-ho eren unes forquetes que ell mateix es feia de boix. El ritual de coure els bunyols acostumava a durar algunes hores i sempre sortien d’allò més tous i bons. El dia de Pasqua era tradició, per esmorzar, menjar truita de botifarra dolça amb cansalada virada; era exquisida. També, com era tradició, el padrí arrencava els primers alls tendres i en feien una bona plata d’amanits. De truita en podíem menjar tanta com volíem, però això era sols un cop l’any.

Al padrí també li agradava molt jugar a cartes; els diumenges, havent dinat, anava a Font-Sabeu a fer la partida amb els seus amics, igual que el pare, sobretot li agradava el tuti. A casa, amb la padrina, també solien jugar al tuti, al truc, la mona, al cau... A vegades també m’hi afegia jo, ja que també m’agradava molt jugar a cartes, sobretot amb la padrina fèiem grans partides.

Maria Viñolas