La feina de moliner

Publicat el dia 29 juny de 2016

Entrant a la casa, a mà dreta, es trobava el molí el qual tenia dues moles: una dedicada tan sols per fer la farina de blat i l’altre per tota classe de cereals. Aquestes pedres rodones i gegants, mogudes per l’aigua, rodaven i rodaven fins a aixafar el gra. L’avi Ramon agafava un sac de cereals i el tirava a la tremuja: una caixa en forma de piràmide que funcionava com embut deixant caure per la seva part inferior el gra a la mola. Quan estava aixafat, la farina sortia per un forat on l’avi tenia posat el mateix sac que havia buidat a la tremuja. Quan el sac estava ple, l’avi agafava una mesura que ja tenia sempre a punt, l’emplenava de farina i se la quedava: d’aquesta manera es cobrava la feina. Lligava el sac i anava per un altre, i així hores i hores. El recordo sempre allà, assegut en una mena de banc, amb la seva gorra, l’armilla adornada amb la cadena del seu rellotge de butxaca, fumant amb la seva pipa i vigilant el sac. Feia molt de goig veure el molí ple de sacs de totes mides i colors, tant ven estibats que, sense posar el nom, el meu avi sabia de quin pagès era cadascun.

El recordo sempre allà, assegut en una mena de banc, amb la seva gorra, l’armilla adornada amb la cadena del seu rellotge de butxaca.

Al final del molí es trobava una escala per accedir al trull: una pica molt gran en la que a dintre es trobava un corró de pedra amb forma cònica; la força de l’aigua la feia rodar per esclafar les panotxes de blat de moro o les pellofes d’alguns cereals. L’aigua que feia moure les moles i el trull venia del rec de molí. Uns metres més amunt de la casa es trobava la resclosa, una paret que es feia a través del riu per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap al rec de molí. Aquí, al començament del rec, es trobava l’estellador: una mena de porta de fusta posada amb uns rails que quan venia un aiguat es tancava per què no s’inundés el molí i, sobretot, perquè no s’embrutís l’aigua. L’avi Ramon era un gran observador del temps i crec que mai el varen agafar desprevingut, sempre tancava l’estellador a temps. Recordo perfectament un dia que feia un sol esplèndid i l’avi va sortir corrents a tancar-lo; encara no havia arribat a casa que ja baixava la riuada! Jo no podia creure el que veia...

Per a mi el rec tenia molts atractius, un d’ells contemplar els peixos anant amunt i avall, els crancs, les anguiles, alguna serp d’aigua i sobretot les curculles: eren igual que els musclos de mar però amb la clova de color gris, per menjar no eren bones. A l’estiu era tot un espectacle, l’aigua era d’allò més transparent i les curculles estaven una al costat de l’altre i n’hi havia moltes. Quan feia sol s’obrien i ensenyaven l’interior amb aquell color ataronjat, que era tot un plaer contemplar-les. A vegades agafava una canya, li feia punxa i l’acostava a una curculla. La punxava una miqueta i es tancava i quedava enganxada a la canya, la mirava bé i la tornava a l’aigua. Tota aquesta bellesa la contemplava estirada a l’herba arran del rec, no necessitava més per ésser feliç.

Recordo també el dia que buidaven la bassa per netejar-la, solia ésser un cop l’any i a l’estiu. Quan buidaven l’aigua, tots els peixos i anguiles anaven a parar a uns coves que ja tenien preparats. Aquell dia corria la veu que en el molí buidaven la bassa i venien les veïnes amb cistells per endur-se’n el peix i les anguiles que volien. Això a mi em feia estar molt contenta, veure el meu pare, el meu avi i els meus germans tots allà traient la brossa que durant l’any s’havia anat acumulant; la meva mare i l’àvia repartint els peixos i donant conversa a les veïnes; jo amunt i avall per no perdrem detall i gaudir de la diada. L’endemà la bassa tornava estar plena i tot seguia com si res.

Maria Viñolas