La padrina

Publicat el dia 29 juny de 2016

La padrina, la mestressa de casa, era la que portava la veu cantant i tots la respectàvem. Era la sisena d’onze germans i havia nascut a Llorà en una casa a tocar de l’Església: Ca la Gràcia, que encara està en peu però molt deteriorada. Era una dona molt lluitadora, generosa, incansable i de molts oficis. No havia anat a l’escola, per tant no sabia ni llegir ni escriure, però això no l’impedia portar una vida de molta responsabilitat. La seva mare va ensenyar-li, tant a ella com a la seva germana Carme, a fer de llevadores. Anaven a les cases que les necessitaven, i a vegades havien de caminar hores per muntanyes per arribar a la casa de la partera: en aquell temps el transport era molt escàs. Els meus germans i jo també vàrem venir al món amb la seva ajuda.

No havia anat a l’escola, per tant no sabia ni llegir ni escriure, però això no l’impedia portar una vida de molta responsabilitat.

A més de llevadora tenia coneixements de modista: per prendre mides agafava una beta, prenia la mida i feia un nus, sempre amb el mateix ordre per no equivocar-se. La seva roba sempre se la feia ella, portava sac de màniga llarga i faldilla a mitja cama, sempre de color negre (el sac era una brusa amb faldó). A sobre, un davantal negre amb ratlletes blanques i al cap, a l’hivern, un mocador també de color negre i una manteleta de llana per abrigar-se quan feia molta fred. També filava, li portaven llana d’ovella i a canvi els donava un sarró de farina; rentava la llana, la filava i ens feia mitjons per tota la família, els teixia amb quatre agulles i era molt ràpida en fer-los, recordo que eren molt calents i que pocs nens en tenien.

També era especialista en la matança del porc, anava a algunes cases que li demanaven ajuda; a canvi del seu servei sempre tornava amb alguna botifarra, greixons, fetge... Ah! I quina gran cuinera era la padrina! Sobretot quant feia aquells “platillos” que eren per xopar-te els dits, el pollastre rostit, l’ànec amb peres, l’oca amb naps, els caragols, el bacallà amb panses, el bacallà amb samfaina, la costella de porc amb castanyes... Que bona era també la truita de botifarra dolça i cansalada, que sols la menjàvem el dia de Pasqua per esmorzar, amb l’amanida d’alls tendres. El padrí va morir els noranta-cinc anys i la padrina li faltaven dos mesos per als cent anys.

Maria Viñolas