Uns camps de blat enjardinats

Publicat el dia 29 juny de 2016

A casa, a dalt del pla, hi teníem uns camps grans on sembràvem el blat. Cada any, quan arribava finals de gener i principis de febrer, els meus pares, la padrina i algun dia també el padrí, anaven a cavar els camps de blat. El pare agafava les dues nyinyoles (un cordill molt llarg que a cada cap hi anava lligat un tros de bastó acabat en punxa), els càvecs (unes aixades petites) i un cabasset. En arribar al camp, plantava una nyinyola d’un costat a l’altre, després agafava una altra nyinyola i repetia el procés a dos o tres metres de distància. La franja que quedava entremig era on començaven a cavar. La mare i la padrina es plegaven el davantal de forma que quedés com una bossa; per altra banda el pare es lligava el cabasset al cinturó i posava un bastonet al mig per dintre perquè quedes obert. Això ho feien per recollir les males herbes que treien al cavar. D’aquesta forma es posaven mans a l’obra.

Pocs anys abans de marxar del molí, el meu pare ja s’havia modernitzat i tenia una màquina de sulfatar per matar les males herbes.

Quan havien cavat una franja agafaven la primera nyinyola i la passaven a dos o tres metres de l’altre i així anaven fent fins que acabaven. L’herba que més cura tenien de treure era la cugula, en canvi, quan trobaven mastecs i cosconilles les posaven a part per menjar-les. Pocs anys abans de marxar del molí, el meu pare ja s’havia modernitzat i tenia una màquina de sulfatar per matar les males herbes. Cada dia per sopar no faltava mai a taula una gran cassolada d’amanida i el pare era l’encarregat de fer-la. A l’hivern sempre agafava la cassola que ja tenia expressament, una col grossa mig confitada per la fred i amb les mans separava les fulles i les doblegava i trencava fent-les a trossets petits. Sempre em deia que es feia així perquè tallada amb ganivet no tenia bon gust. I tenia molta raó, ja que ho tinc ben comprovat. Doncs bé, quan tenia la col trinxada hi afegia aquells mastecs i cosconilles que havien recollit quan cavaven. Quina amanida més gustosa!

Els dijous a la tarda anava a ajudar-los la tia Marina. Jo, que no tenia escola, també hi anava, però no a cavar sinó més aviat a passar-ho bé. Recordo que la tia Marina sempre portava una taronja per cadascú. A casa, quan anaven a mercat, sempre portaven mandarines perquè n’hi entraven més i eren de més bon repartir. Així que aquella taronja per mi era un gran regal. La pelava amb molta cura i n’assaboria cada “monjo”, era exquisida. Després, amb la pela, bastonets i pedretes hi passava una bona estona fent figures i jugant. En un racó del mateix camp el meu pare hi havia fet una barraca d’obra per guardar-hi les eines i aixoplugar-se quan feia malt temps. Quan tenia fred, que en solia fer molta, anava a la barraca, agafava una corda i em posava a saltar fins a fer juli (és a dir, saltar molt de pressa). A més de passar-ho molt bé, m’oblidava de la fred. També m’agradava anar a veure i saludar als altres pagesos que hi havia pel voltant: els de Can Puig, Cal Fuster, Can Subet i els de Cal Ferrer; i, per sobre de tot, a l’àvia Marieta, una dona exemplar. M’agradava estar al seu costat i escoltar-la amb atenció quan contestava les meves preguntes, ja que no tenia mai un “no” a res. No l’he oblidat mai, érem molt amigues.

Maria Viñolas