L’hort i els fruiters

Publicat el dia 06 juliol de 2016

A l’altre costat de la riera, en el cingle que ens separava del Mas de Peradalta, hi havíem fet tot de feixes amb molta cura per poder-les regar. La gran novetat va ser quan vàrem muntar un ariet, una espècie de bomba moguda tan sols per l’aigua i que a la vegada emplenava un gran dipòsit fet d’obra. Fins i tot venia gent a veure’l funcionant i recordo molt bé el soroll tan especial que feia.

Totes aquestes fruites eren ben sanes i poques vegades hi trobaves cucs a dintre.

Doncs bé, en aquests camps hi plantàvem tota classe de verdures, que en teníem suficient durant l’any pel consum de tota la família; i també, en els marges d’aquestes feixes, teníem plantats tota mena de fruiters. Començàvem l’any amb els nispros, seguíem amb els albercocs, les cireres, les peres de Sant Joan i altres varietats, també préssecs blancs i vermells d’aigua, els de vinya i els de Sang de Llebre: d’aquest sols n’hi havia un fruiter i en podíem menjar a l’any un o dos per cada un de la família. Eren tan exquisits! Seguia la varietat de pomes, unes de dolces, altres àcides, les del ciri (aquestes eren les millors), les prunes de diverses classes, fins i tot unes que les assecaven i després servien per menjar cuites amb els guisats.

Disposàvem també de xíndries, melons, figues i raïms. Acabàvem l’any amb les magranes, castanyes, avellanes i nous. De caquis no en teníem, però anàvem a menjar-ne a Peradalta. Totes aquestes fruites eren ben sanes i poques vegades hi trobaves cucs a dintre. I sense ser tractades amb productes químics. Quant pagaria per tenir el plaer d’assaborir un altre cop unes fruites així! Dolços records.

Maria Viñolas