El Segalàs i les abelles

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Quan arribava el mes de maig vivia una altra de les diades que em feien molt feliç, sempre en diumenge i a la sortida de missa: era el dia de brescar. Quan tornàvem de missa, la padrina preparava les olles per posar la mel i el meu pare ja tenia tots els estris a punt: les galledes d’aram, un pal de ferro que acabava en un triangle una mica afilat per tallar les bresques, un ganxo per estirar el rusc, l’escalfa llits (una mena de paella rodona amb forats a la tapa i mànec llarg dintre del qual hi posàvem carbó, que encès servia per fer el fum que espantava les abelles), una saca amb un tros de tela metàl·lica espessa per posar-se al cap i les gafes, unes anelles de ferro per posar-se a baix els pantalons, que solien fer servir quan anaven en bicicleta perquè el pantaló no s’enganxés als radis de la roda.

Quan el pare i el padrí tornaven a casa amb les bresques de mel i cera i alguna abella enganxada era espectacular

Tot a punt, arribava el meu padrí de Can Puig i algun dels cosins, també equipats amb els seus atuells i començava el ritual. El meu pare i el padrí es posaven una camisa blanca, es cordaven el botó del coll i els punys, es protegien el cap amb el tros de saca i es posaven les gafes a baix dels pantalons. Ja vestits per l’ocasió, agafaven les eines i es dirigien cap al Segalàs, un racó especial que hi havia entre el camí d’anar a l’escola i la riera. Feia pendent i allà estaven els bucs de les abelles, rodons i de suro, n’hi havia forces i produïen molta mel. No sé per què en deien el Segalàs, per mi no era un lloc que freqüentés gaire, doncs les abelles no eren les meves preferides. En canvi, la mel era i és un dels meus plaers. Quan el pare i el padrí tornaven a casa amb les bresques de mel i cera i alguna abella enganxada era espectacular: tota la família allà agafant talls de bresca, la premsàvem amb les mans i la mel anava dintre l’olla. La cera que quedava la posàvem a assecar i, passats els dies corresponents, la portàvem a Girona a la casa Roure, que es dedicaven a fer ciris, candeles i tot el relacionat amb la cera (crec que encara existeix aquesta casa). Allà feien les candeles per tenir llum al molí, i gairebé en teníem pel consum de tot l’any.

Les olles on posàvem la mel eren de terrissa vermella i, un cop plenes, les guardàvem al rebost tapades amb un plat. Així també teníem mel tot l’any. Recordo que moltes vegades agafava una llesca gran de pa, un plat i una cullera, anava a l’olla de la mel i omplia la llesca fins a vessar; altres vegades agafava un tupí (un bol de terrissa vermella), l’omplia de mel i la menjava a cullerades. Era tan bona i m’agradava tant, quin plaer! Acabada la brescada, els de Can Puig tornaven a casa seva ben carregats i a esperar que les abelles tornessin a treballar, per l’any següent poder tornar a viure una gran diada.

Maria Viñolas