Els meus entreteniments

Publicat el dia 06 juliol de 2016

No puc presumir d’haver tingut moltes joguines, però tampoc les vaig trobar a faltar. Que en donava de gust estar a fora a l’estiu! Vaig apropiar-me d’una cort de porcs en ruïnes que hi havia enganxada a la casa a mà dreta, ja que una riuada s’havia emportat el sostre i les parets. Quedava el terra i un metre de paret a l’entrada i aquí era el meu paradís: de nom li vaig posar Can Rosquilla. Uns dies hi muntava una escola i feia de mestre. Posava unes pedres a terra que anava a buscar al riu i representava que cada una era un pupitre. A sobre hi posava un llapis i una fulla de figuera que servia de llibreta. Llavors imaginava que allà hi havia uns nens asseguts i els hi explicava la lliçó o els hi llegia un conte, els hi feia fer sumes, etc. Tot allò que em passava pel cap.

La meva imaginació era tan gran que em feia gaudir i ser feliç amb tan poca cosa

Un altre dia hi muntava una botiga de queviures. Entrava al molí i agafava un grapadet de tota classe de granes, que el padrí em deia: “després torna-les!”, i les posava sobre fulles, doncs no disposava de cap mena de paper. També agafava sorra del riu, pedretes, bastonets, fruites... en fi, tot allò que en aquell moment em venia de gust. Imaginava que arribava la gent a comprar i parlava sola, les monedes eren botons de totes les mides que em deixava la meva tia. A vegades em distreia i, quan volia tornar les granes al padrí, els coloms ja se les havien menjat. Però la meva imaginació era tan gran que em feia gaudir i ser feliç amb tan poca cosa.

Un altre dels meus entreteniments favorits era anar a contemplar els peixos. Anava al calaix del pa i m’emplenava la butxaca d’engrunes, llavors anava a una petita platgeta que hi havia a tocar la casa (un altre dels meus llocs preferits), em posava arran d’aigua i de seguida venien una manada de peixos. Els hi tirava les engrunes i era tot un espectacle veure com se les cruspien. N’hi havia de totes les mides, però sempre en venia un de molt gros que li deia Pipo. Aquesta era una de les coses que també acostumava a fer: posar noms als peixos. Tenia la sensació que sempre venien els mateixos i passava moltes estones contemplant com saltaven i nedaven amb aquella tranquil·litat. Era tot un plaer. Després em quedava a jugar amb la sorra i tirava pedretes a l’aigua fen-les saltar, que també era molt divertit. A tocar la sorra hi havia un om grandiós, que amb les seves branques amb gronxolava. A l’altre costat de la riera hi havia una pedra plana enorme, en la que amb un tros de carbó hi dibuixava “la setmana” (o xarranca) i després m’hi passava molta estona jugant i també era molt divertit.

Al molí sempre teníem una lloca amb pollets petits per fer-los grans i després anar al mercat a vendre’ls. Cada matí, la meva mare agafava la lloca i els pollets, els posava en una cistella amb tela metàl·lica i els portava a l’altre costat de la riera. Allà hi havia les feixes de l’hort i també una barraca feta d’obra on guardàvem els estris de treballar el camp. Aquí era on la meva mare deixava els animalons perquè els hi toqués el sol, ja que a l’hivern, al molí, hi feia molta fred i el sol tocava la casa sols tres quarts d’hora al matí. Dintre la barraca hi havia un banc de fusta on lligava la lloca per una pota perquè no marxés. Els pollets corrien, picaven i se sorrejaven tranquils i contents. A la tarda, quan s’amagava el sol, anàvem a recollir-los. Doncs bé, aquesta feina la feia jo els diumenges quan tornava de missa. Cada cop que agafava els pollets els acariciava, mirava el seu color, la petita cresta que tenien, el bec i les potetes. Eren tan macos! A vegades penso que els marejava una mica massa, però era fet amb molt d’amor.

Maria Viñolas