La família Viñolas Palahí

Publicat el dia 04 maig de 2016

Així com no podem escollir el lloc on volem néixer, tampoc podem triar la família que desitgem. Però la fortuna em va somriure i estic molt orgullosa dels pares que vaig tenir; era la postguerra i molta gent passava gana, però jo, afortunadament, no sé què és això. Els meus pares eren en Pere, nascut al molí, i la Laura, nascuda a una casa de pagès de Celrà.

Quan festejaven la mare estava a Girona i el pare agafava la bicicleta i l’anava a veure i, si calia, la portava assentada en el quadre.

Els pares eren, per sobre de tot, molt bons, senzills, treballadors, honestos, amb un gran cor i tenien el do d’estimar i fer-se estimar. El meu pare a vegades era una mica geniüt però la mare sempre tenia el somriure a la boca. Només amb un dolç petó ens calmava qualsevol dolor, o amb una sola mirada sabíem si el que havíem fet estava bé o malament. Ens varen donar tot el millor de què varen ser capaços. En aquells temps, molts joves no havien anat a l’escola i no sabien llegir ni escriure, però aquest no era el cas dels meus pares. El pare havia anat a l’escola a Sant Martí de Llémena, a una hora de camí pel mig de bosc, i la mare a un col·legi de monges que tenia al costat mateix de casa. Quan festejaven la mare estava a Girona i el pare agafava la bicicleta i l’anava a veure i, si calia, la portava assentada en el quadre de la bicicleta fins allà on fos.

La família del molí, com a gairebé totes les cases del poble, eren famílies molt nombroses. Nosaltres érem vuit: l’avi Ramon i l’àvia Teresa, que sempre en dèiem el padrí i la padrina; el pare, en Pere, i la mare, la Laura; els meus germans en Ramon i en Martí; la germana petita del meu pare, la tia Carme; i jo, la Maria. Érem molta gent per tan poca casa, però és el que teníem i gràcies.

Maria Viñolas