L’hostal de Font-Sabeu (2)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

La tia Marina va haver de treballar de valent per tirar endavant: va quedar viuda amb cinc nenes petites i al cap de poc temps se li va morir la nena gran. Quan va passar tot això jo encara havia de néixer, però val a dir que a la tia me l’estimava molt i sempre ha tingut un raconet al meu cor. Era una gran cuinera, matava els animals, criava pollastres, tenia gallines, ànecs, conills i per la festa Major fins i tot matava un cabrit. Els divendres a l’hivern feia matar un porc, ja que els homes que treballaven a bosc passaven tota la setmana fora i els dilluns es paraven a comprar-li la carn i les botifarres. A casa cada any criàvem cinc porcs, tres els veníem a la tia i els altres dos els matàvem a casa. Per portar el porc a matar el pare i jo n’érem els responsables, els dijous a la tarda no tenia col·legi i era el dia escollit. Llavors, el pare lligava una corda a la pota de darrere del porc i jo agafava un cabasset amb faves seques.

A casa cada any criàvem cinc porcs, tres els veníem a la tia i els altres dos els matàvem a casa.

I així començava el viatge, jo anava tot davant fent saltar les faves i de tant en tant n’hi donava unes quantes i així caminava més. Però quan havíem de travessar la riera no hi havia faves que valguessin: el porc quan es posava a l’aigua tan gèlida no volia passar, llavors buscàvem el pas de riu més estret i amb menys cabal. El pare i jo passàvem per sobre les pedres i havíem d’empènyer el porc. Un cop a l’altre costat, agafàvem una drecera per mig de bosc i arribàvem de fosc a Font- Sabeu. Llavors havíem de passar el porc pel mig del bar i fer-li pujar dos escalons, l’entràvem a la cort, el pare li treia la corda i jo li acabava de donar les faves que quedaven i li feia un peto de comiat. Acabada la tasca, la tia ens convidava a berenar i empinar el porró. El pare encenia el cigarret i després tornàvem cap a casa a les fosques i per mig de bosc.

Un dels records que mai oblidaré és de quan tenia set o vuit anys. En aquella època vaig posar-me malalta, recordo que tenia molta febre i vaig estar dies sense poder anar a l’escola. Quant hi vaig tornar estava molt dèbil i no tenia gens de gana. Per aquest motiu, la tia Marina, em feia quedar a dinar a Font-Sabeu i així no havia de fer tant de camí. Abans de dinar venia el senyor Llorenç i em posava una injecció de penicil·lina: jo que no havia vist mai una xeringa! Llavors feia tots els preparatius per desinfectar l’agulla, ja que en aquella època sempre es feien servir les mateixes; agafava un tros de cotó, el mullava amb alcohol, l’encenia i cremava l’agulla. Quin pànic vaig passar els primers dies. Per dinar la tia sempre em buscava els meus plats preferits i aconseguia fer-me menjar una mica. A part de mi, altres nens que vivien molt lluny també es quedaven a dinar: es portaven la carmanyola i la tia els hi escalfava. Però el record al qual em referia és el següent: així que acabàvem de dinar, sortíem a fora a jugar fins a l’hora d’anar a l’escola; mentre jugàvem la tia sortia amb un gran vas ple de llet, cosa que a casa no en volia veure mai, i em deia: “fins que no te’l beguis no podràs jugar”. Llavors agafava el vas i en quatre glops me’l tragava. Cap dia se’n descuidava! No m’oblidaré mai de tot el que va fer per mi la meva tia Marina.

Maria Viñolas