De St. Esteve a Girona en autobús

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Un altre dels records que tinc molt present és el transport de viatgers; cada dia al matí, sortia de Sant Esteve de Llémena una “carraca”, bé un autobús, en direcció a Girona. A més de carregar persones feia de correu, ja que a cada poble agafava les cartes i altres comandes si calia. L’avi dels actuals propietaris del Celler de Can Roca era el cobrador, i el seu pare, el xofer. Durant un temps, a més de xofer, es dedicava a vendre ràdios, em sembla recordar de la marca Marconi, doncs en aquells temps aquest aparell va ésser tot una novetat. A casa també l’hi vàrem comprar una. El dia que la va portar era un dijous a la tarda i jo era a casa. Encara recordo el primer que vaig escoltar quan la va posar en marxa:

Al vespre, el meu pare, posava Ràdio Espanya Independent, també coneguda com “La Pirenaica”

“es el Cola Cao desayuno y merienda, es el Cola Cao desayuno y merienda ideal, Cola Cao...”

Era la propaganda que posaven al mig d’una novel·la que estaven radiant. Per mi, va ser una gran novetat poder tenir radio, anava amb piles i era força gran. Al vespre, el meu pare, posava Ràdio Espanya Independent, també coneguda com “La Pirenaica”, per saber el que realment passava al món (i a Espanya també), ja que el franquisme sols informava del que els hi convenia. Evidentment era una emissora clandestina del Partit Comunista i estava prohibit d’escoltar-la, emetien des de França. Seguint amb el transport que feia el servei de Sant Esteve de Llémena a Girona i viceversa, cal dir que era un autobús de poca comoditat però que, per anar per carretera sense asfaltar i plena de sots, ja valia. Els dissabtes era (i és) el mercat de Girona. Aquest dia les pageses agafaven alguns pollastres, conills i ànecs i els posaven en una cistella amb tapa de filat reixat per no ofegar-se. Un altre cistell amb palla servia per possar-hi els ous i falcar-los. I així de carregades anaven fins a la parada del bus. L’autobús tenia una escala al darrere per pujar al sostre, que era a on carregaven els cistells. Els pobres animalons quedaven ben esventats i a l’hivern congelats. A la tornada, els cistells anaven plens de queviures i el que els hi feia falta. Una de les parades que feia l’autobús era a Font-Sabeu. Allà la parada era més llarga, ja que el xofer i algun dels passatgers solien anar a la comuna i de pas es prenien alguna cosa: un vas de vi o un cafè de barretina, també aprofitaven per comprar tabac o si havien tingut un descuit d’alguna cosa.

A l’estiu solia fer molta calor i cal tenir present que no disposàvem de nevera, ja que al poble no hi havia llum. Doncs bé, el matí, amb la Lita, agafàvem caixes de refrescos, sifons i gasoses i les portàvem a darrere la casa que hi ha un saltant i una font amb una aigua molt fresca; allà s’hi formava una bassa i posàvem les ampolles en fresc. Quan era l’hora d’arribar l’autobús, agafàvem galledes i portàvem les ampolles al bar. Durant una estona teníem feina a servir refrescos, ja que els que anaven en aquella carraca sense aire condicionat, amb la calor que feia i la pols de la carretera, agraïen molt una beguda fresca. Tenien per escollir, llimonades, taronjades, cerveses, menta o granadina amb sifó o un vas de vi amb gasosa.

A l’hivern feien el toc amb vasos de vi, moscatell, vi ranci, anís, etc. Tot a granel, doncs a rere el taulell estaven les bótes petites amb tots aquests licors. A sobre la barra hi havia també un caixó de figues seques, petites i negres, per si volien acompanyar-hi el trago. Per cert que tenien èxit i a mi també m’agradaven molt. Una altra de les parades de l’autocar era entre Font-Sabeu i l’Església. Allà hi havia, al costat mateix de la carretera, una roca enorme amb un gran forat que hi cabien dues o tres persones dintre: en deien la barraca del correu i aquí sempre hi havia en Miquel el carter, esperant que passes l’autobús per deixar-li les cartes. Quan les tenia les classificava i començava a repartir-les per les cases. Sempre anava a peu i no tenia mai mandra de fer kilòmetres; això si, solia tenir la seva recompensa doncs gairebé tothom el convidava. A més li agradava fer-la petar i, si en alguna casa no sabien llegir, era ell qui s’encarregava de fer-ho. Crec que era un home molt feliç fent la seva feina i coneixia molt bé tota la gent del poble.

Maria Viñolas