Els oficis de Llorà (1)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Tot i que en aquella època la gent acostumava a fer-se el pa a casa seva, també hi havia un flequer pels qui no podien fer-se’l. El forn estava a tocar de l’escola i el pa el venien a la mateixa casa on vivien, que era molt a prop. A la muntanya que hi havia a darrere del molí, i en direcció a les Serres, hi vivia una dona sola: la Quica de Can Castells. Quan necessitava pa o alguna cosa, venia a casa i em deia: “Maria, demà me portaràs tan de pa, i ja saps, la torna per tu”. I em donava les dues pessetes per pagar el pa i jo ven contenta. L’endemà, sortint de l’escola, anava a comprar el pa i, com era costum, el pesaven i mai feia el pes exacte. Llavors, amb una ganiveta especial que tenien els forners i que sempre tenien damunt el taulell, tallaven un tros de coca per acabar de fer el pes i això era la torna. Aquest pa era de gust diferent del que menjava a casa i el trobava molt bo. També recordo que amb la meva amiga Fina, a vegades, a l’hora del pati, ens canviàvem la llesca de pa, ja que a casa seva no pastaven.

Aquest senyor, a més de barber, era practicant i posava injeccions, doncs en aquells temps ja havia arribat la penicil·lina.

Un altre ofici d’aquells temps tenia a veure amb els boscos. A la muntanya abans citada, una part del bosc eren tot castanyers plantats molt junts que creixien prims i es feien molt alts. D’aquest tipus de bosc en deien la perxada: cada any, quan arribava la tardor, venien dos rodellaires a tallar-ne una part i en feien rodells que servien, entre altres coses, per fer-ne les caixes d’arengades. Dels talls que quedaven en feien piquets, que servien per fer caixes de fusta per posar-hi la fruita. Aquests dos homes venien els dilluns i marxaven els divendres, es portaven el menjar per tota la setmana i dormien a la pallissa de casa. Però, a vegades, també feien curt de pa i em deien si els hi podia portar. Aquests, a més de la torna, em regalaven el canvi.

Seguint amb la gent del poble, hi havia una petita habitació enganxada amb Font-Sabeu, que era la barberia. Sols hi cabien dues poltrones de barber, un gran mirall i una pica petita per rentar-se les mans però sense aigua corrent. El barber era en Llorenç, l’home de la mestra. Aquest senyor, a més de barber, era practicant i posava injeccions, doncs en aquells temps ja havia arribat la penicil·lina. També feia petites cures i sabia donar bons consells. Durant la setmana no tenia gaire feina, però els divendres i els dissabtes cap al vespre, els pagesos aprofitaven per anar a la barberia. Quan arribaven agafaven tanda i entraven a Font-Sabeu: uns feien la partida de cartes, uns quants berenaven, altres la feien petar... i el barber, cada cop que acabava amb un client, entrava amb la seva bata blanca al bar a buscar el següent. Sempre portava un petit pot que emplenava d’aigua calenta per remullar les barbes; l’agafava d’una olla que sempre tenia posada als fogons de carbó de la tia Marina. Un llum de carburo era l’únic que tenia per veure-s’hi. Durant uns mesos, el meu germà Martí, es quedava a la barberia a ajudar el barber els caps de setmana, quan arribava de Girona a on aprenia d’ebenista. Però un mal dia, afaitant un client, li va fer un bon tall i no hi va tornar mai més.

Maria Viñolas