Els oficis de Llorà (2)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Quan vaig parlar de la festa major del meu barri vaig fer esmena d’en Quim escloper, que tenia el conill porqui. Doncs bé, la casa on vivia estava enganxada amb la barberia i amb Font–Sabeu. L’ofici d’en Quim era fer esclops, en aquells temps era molt més fàcil tenir uns esclops que unes sabates. M’encantava veure com en Quim treballava, agafava un pi sencer, que ja feia temps que estava en remull, el posava estirat a terra, es treia el metre de la butxaca i començava a mesurar: primer la mida de l’esclop més gros, feia un senyal amb el llapis i anar seguint fins que arribava a la punta. Llavors cridava a la Mercè, la seva dona, agafaven el pi, el posaven sobre dos troncs que tenia a punt per l’ocasió i tot seguit agafaven el xerrac i serraven totes les peces. Guardava una de les peces i les altres les tornava a posar en remull. Agafava la peça que havia guardat, hi feia un petit croquis de la mida de l’esclop amb el llapis i amb una barrina expressa començava a buidar-lo.

Quan anaves a comprar uns esclops era maco de veure’ls tots allà penjats, de totes mides.

Era genial, amb pocs moments ja es veia la forma que tindria la peça. Tot seguit agafava altres eines per anar-li donant la forma, quan estava ja acabat li feia uns petits dibuixos i l’envernissava. Quan estava sec, la Mercè, amb la seva màquina de cosir feia la gansola, que solia ésser de roba de pana, i l’enganxava a l’esclop. El taller era al baix de la casa que era tota una nau, sols hi havia l’escala per pujar al pis. Acabades les dues peces que feien la parella les enganxava amb un filferro, hi posava el número corresponent a sota i les penjava a la paret. Quan anaves a comprar uns esclops era maco de veure’ls tots allà penjats, de totes mides.

En Quim, a més de fer esclops, també arreglava bicicletes, doncs amb la carretera que teníem era d’allò més fàcil rebentar la roda. Abans de deixar aquesta família vull recordar els seus fills, en Miquel i en Joan, que eren bessons i de la meva edat, i la Lluïsa que era més petita, uns grans companys de l’escola. Com no podia faltar en el poble hi havia també el “ferrer” just al costat de Cal Ganso. L’Alfonso, treballant el ferro, escalfant-lo i donant-li la forma sobre l’enclusa a cops de martell, i la Lola la seva dona donant-li a la manxa perquè no s’apagués el foc. Sols queden els records...

Maria Viñolas