Salut i remeis durant la postguerra (1)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

En aquells anys quan una persona es posava malalta era molt difícil anar al metge. És per això que el metge Cendra, que vivia a Amer, es desplaçava pels pobles i cada quinze dies arribava fins a Llorà. El dia assenyalat de bon matí, agafava el maletí i es muntava en el seu cavall de color grisós i amb taques negres, seguint una ruta per mig de bosc fins a arribar al poble. Durant el trajecte, si algú de les cases de pagès que hi havia per aquell contorn tenien a un familiar amb problemes de salut, anaven a esperar el metge al camí i tot seguit ell anava fins a la casa a veure el malalt.

A dintre, hi portaven tota classe d’herbes i ungüents per curar els mals de la gent.

Aquesta ruta el feia passar a prop de casa i, per arribar-hi, havia de travessar la riera per la resclosa. En algunes ocasions es trobava que baixava més aigua del compte i havia de baixar del cavall per no mullar-se els peus. Llavors, anava per les passeres i el cavall per dintre l’aigua, però alguna vegada l’animal s’enfurrunyava i no hi havia maneres de fer-lo entrar a l’aigua. Així que venia fins a casa a buscar el meu pare perquè l’ajudés. I no sé com so feia el pare, però sempre aconseguia passar el cavall fins a l’altre costat de riera. A la tornada, la seva ruta passava per Sant Martí de Llémena i no era necessari passar per cap riera.

Qui també s’encarregava d’anar per les cases a guarir la gent eren les trementinaires. Sempre anaven dues dones: mare i filla, àvia i neta, tia i neboda, etc. Em sembla recordar que venien des de Lleida i sempre anaven a peu i molt carregades. Eren inconfusibles, portaven un farcell molt gros penjat a l’esquena i el davantal també ple. A dintre, hi portaven tota classe d’herbes i ungüents per curar els mals de la gent. Passaven a la primavera i a la tardor. A casa arribaven a l’hora de dinar i la padrina sempre els hi posava un plat a taula (en altres cases es quedaven a dormir).

Amb l’estomac ple venia l’hora de vendre els seus productes: tenien molta retòrica i eren unes grans professionals. La padrina sempre els hi comprava uns pots de trementina i pomada d’ungüent de serp, que servia per guarir. Però més aviat era la fe que s’hi posava en aquests remeis el que curava. Quan quèiem i ens pelàvem els genolls la mare ja corria amb l’ ungüent de serp i la veritat és que donava bon resultat. La trementina, em sembla recordar, servia quan et giraves el peu o et donaves un cop. Era una pasta que s’havia de posar una miqueta en un drap i fer com una mena de pegat i posar-lo sobre la ferida. També recordo que quan teníem mal de coll la mare agafava un drap de fil, a sobre hi posava una fulla de col gran i, sobre la fulla, cendra ben calenta. Ho enrotllava tot fent com una botifarra i ens ho lligava al coll. Sigui l’escalfor de la cendra o el que fos, era agradable i plaent portar el coll embolicat. Uns altres remeis que ja són història.

Maria Viñolas