Salut i remeis durant la postguerra (2)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Seguint amb el tema de la salut no puc deixar de fer esment de la primera vegada que vaig sentir la paraula “càncer”. Molt a prop del molí hi havia una placeta que en dèiem la carbonera, ja que cada dos anys el pare hi feia una pila de carbó molt gran, ajudat pel seu company de feines del bosc en Miquel de Can Roig de les Serres. Per preparar la pila primer tallaven les alzines, després les serraven a trossos i aquests els portaven fins a la carbonera. Un cop tot a punt començaven a muntar la pila: primer posaven els trossos més grans i gruixuts al mig i així anaven fent les voltes fins que tenien el contorn que volien. A sobre hi posaven un altre pis de troncs i, quan tenien la pila feta i ben atapeïda, l’embolcallaven amb branques de les alzines tallades. Tot seguit l’enterraven de terra i al final hi feien una escala amb troncs per arribar fins a la punta, on posaven la tola, una tapa de ferro. Amb tot a punt, arribava l’hora d’encendre-la i durant dues setmanes haurien de vetllar-la dia i nit. Era tot un art ser un bon carboner. Jo gaudia molt veient tot el procés i, mentre la pila cremava, sempre que podia anava amb el pare a veure com la cuidava i consentia. Contemplar com fumava i pujar per l’escala fins a la punta era tan divertit!

Amb tot a punt, arribava l’hora d’encendre-la i durant dues setmanes haurien de vetllar-la dia i nit. Era tot un art ser un bon carboner.

Però sempre a la vida hi ha un però. Recordo molt bé l’última pila que varen fer. Un diumenge, sortint de missa, en arribar a casa vaig anar de seguida a veure el pare com vigilava la pila i el vaig trobar amb en Miquel. Estaven esmorzant i em varen convidar a una torrada amb all, no recordo amb què la vaig acompanyar, i després d’un traguinyol de vi amb el porró vaig quedar ben satisfeta. En Miquel era un home molt peculiar. Sempre anava descalç i treballava moltíssim per tirar endavant la seva nombrosa família.

Amb aquesta gent hi havia molta amistat: per la Festa Major sempre eren uns dels nostres convidats; quan venia la festa de les Serres, el padrí i un dels meus germans, també anaven a casa seva. Aquest dia però, vaig veure que portava el dit gros d’un peu embolicat. Doncs bé, després de l’esmorzar, fent petar la xerrada, en Miquel li diu al pare: “Pere, aquest càncer abans de gaire acabarà amb mi”. El pare li va contestar: “No fotis Miquel, això no ho diguis”. I en Miquel va sentenciar: “temps al temps!”. Dissortadament no s’equivocava; un temps després el pare va explicar-me quina malaltia era el càncer.

Maria Viñolas