Cal Ganso i Can Puig (1)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Seguint amb la família, una altra casa molt coneguda del poble de Llorà era i és Cal Ganso. Els que portaven aquest negoci eren el nebot de la meva àvia, en Pere, que s’havia casat amb una gran cuinera, la Conchita. Tenien quatre fills: la Fina, la meva amiga preferida, en Miquel, la Carme i la Maria Rosa (aquesta última va morir amb cinc anys de meningitis). Feien menjars, tenien el bar, venien comestibles i no hi faltava el barber, en Felip. La Conchita de joveneta havia treballat amb la meva tia Marina a Font-Sabeu. Ja fa anys, però, que varen canviar de casa i en l’actualitat estan a peu de carretera i se’n diu l’Hostal Nou i sols és bar i restaurant. Però pels que els coneixem de tota la vida sempre serà a Cal Ganso. El seu fill Miquel i la seva dona Carme són els responsables des de fa anys de tirar el negoci endavant. Si algú té ocasió, o curiositat, que reservi taula i vagi a gaudir d’excel·lents plats casolans. I tampoc deixeu de fer un tomb per l’entorn.

Varen ser pioners amb tota mena d’aparells mecànics en tots els pobles dels voltants.

Després de la tia Marina venia la també molt estimada tia Lola, casada amb en Josep (Pepet) de Can Puig, una casa de pagès molt coneguda al poble i els seus contorns. Varen ser pioners amb tota mena d’aparells mecànics en tots els pobles dels voltants. Primer varen tenir un cavall i, a més del carro, tenien també una tartana (carruatge) de dues rodes, amb coberta i seients laterals. La primera vegada que vaig tenir el gust de pujar a cavall; m’encantava i em sentia com una princesa dalt del carruatge (cal dir que sols la treien per les grans ocasions). Després varen tenir una moto, em sembla recordar que era una “Ossa” de les grans. També van ser els primers a tenir un tractor i fer serveis als pagesos que els llogaven. Més endavant varen posseir la màquina de batre, un altre dels enginys que pels pagesos va ser un gran descans en la feina tan feixuga de separar el gra de la palla. A part dels enginys mecànics, tenien un toro i tots els pagesos anaven a peu amb la vaca perquè les prenyés. I si no tenien sort, al cap dels dies havien de tornar-hi. Això ara ja no passa.

Recordar Can Puig és per mi una gran satisfacció. Els meus oncles varen tenir cinc fills, el gran, en Joan, seguit de la Dolors, en Miquel, en Pere i en Climent. En Pepet, el meu oncle, era també el meu padrí; un home pacífic, tranquil i reconciliador, doncs durant uns anys va portar amb molta cura el càrrec de Jutge de Pau. Amb els meus cosins ens trobàvem cada dia a l’escola i fèiem un tros del camí junts i els diumenges anàvem a Missa. La Dolors a l’estiu venia a casa a aprendre de cosir i quan marxava l’acompanyava fins passada la resclosa. Allà hi havia una petita platja i m’ensenyava a ballar sardanes: potser no li he dit mai, però li estic molt agraïda per la paciència que va tenir. Amb tots aquests cosins segueix existint una bona relació, però no ens veiem gaire; en Joan segueix vivint a Can Puig i els altres han seguit el seu camí.

Maria Viñolas