Cal Ganso i Can Puig (2)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

En parlar de Can Puig em ve a la memòria un fet que vaig viure amb molta angoixa. A l’estiu, els diumenges a la tarda solia anar a l’església a resar el rosari i, sortint d’allà, el capellà ens muntava el “croquet”: un joc que els jugadors, a cops de maça, han d’anar fent passar unes boles de fusta per sota una sèrie d’arcs clavats a terra. Era la meva diversió dels diumenges trobar-me amb les companyes i fer la partida però, si no anàvem primer a resar el rosari, el capellà no ens deixava jugar. Doncs bé, un diumenge, mentre estava fent la partida, va venir un veí del poble i em va dir: “Maria, la teva tia Marina diu que vagis de seguida a veure-la i hauràs d’anar cap a casa”. Vaig deixar la maça i corrents cap a Font-Sabeu a mirar que havia passat. Allà vaig trobar-me la tia tota preocupada i em diu: “en Joan de Can Puig ha caigut amb la moto i està molt greu, vés de seguida a casa a dir-li a la mare”. Era la primera vegada que sentia les paraules accident de moto; vaig començar a córrer i en arribar a casa, els hi vaig explicar a la família. I la padrina va dir: “valga’m Déu senyor ja deia jo que la moto els portaria a patir” i seguí pregant a Déu. De sobte em diu: “Maria acompanyem, anem a veure què ha passat”. La padrina i jo amb pas accelerat vàrem arribar a la casa hi vàrem trobar el meu padrí que estava donant menjar als porcs. La padrina va preguntar-li: “Pepet, com està en Joan?” I aquest va contestar: “doncs ara acaba de marxar el metge i diu que ha rebut un cop molt fort al cap i que aviat mort o aviat curat”. I tot plorant afegí: “pugeu a veure’l, ja hi trobareu la Lola”.

Crec que aquella nit a casa ningú va dormir.

Jo estava ben espantada i quan vàrem pujar a l’habitació vam trobar en Joan amb el cap tot embolicat dormint, i la tia Lola al seu costat plorant. En veure el panorama vaig sortir i vaig anar a la cuina, on havia els avis asseguts a l’escon esperant a veure què passava. Al cap de molta estona va sortir la padrina molt trista i vàrem tornar cap al molí. Crec que aquella nit a casa ningú va dormir. L’endemà, a mig matí, la padrina em diu: “vés a Can Puig a mirar que fa en Joan”. Havia mort un colom, desplomat i netejat el va embolicar amb un drap de fil (ja que encara no existien les bosses de plàstic) i va dir-me: “porta-li i li dius a la tia que li faci amb arròs”. Vaig agafar el colom i amb el pas accelerat vaig córrer cap a veure en Joan. Quan vaig arribar a la casa vaig pujar cap a dalt i vaig trobar-me la tia a la cuina força tranquil·la. Li vaig preguntar com estava en Joan i va dir-me que força bé, que hi havia anat el metge, li havia curat les ferides i que en pocs dies estaria recuperat.

Llavors li dono el colom i em diu “vés a veure’l i ensenya-li”. Vaig a l’habitació i en Joan no hi era; el vaig cridar que no estigués a la comuna però no va contestar. Torno a la cuina i li dic a la tia que en Joan no hi és. La tia no s’ho creia i tornem les dues a l’habitació i tampoc va contestar. De cop diu la tia: “la moto!”. Surt corrents cap a fora el porxo, jo al darrere, i allà estava en Joan, contemplant com havia quedat la moto. La tia es va enfadar molt perquè s’havia aixecat, però en Joan, amb el cap i les mans tot embolicats, ja pensava tornar a pujar en moto.

Com va dir el metge: “aviat mort o aviat curat”.

Maria Viñolas