Setmana Santa

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Arribava el Dijous Sant, dia festiu i missa especial. Recordo que durant la missa el capellà es rentava els peus i, al final, ajudat pels homes del poble, despenjaven de la paret la creu amb el Sant Crist i la posaven recalcada als escalons de pujar a l’altar. A banda i banda col·locaven unes files de ciris que havien portat les famílies del poble; a la tarda els encenien i les dones del poble feien torns de vetlla a la creu, no recordo si a la nit també, i l’endemà seguien.

El capellà sortia de la sagristia vestit per l’ocasió, amb el llibre corresponent a les mans, i l’escolà amb la creu de fusta.

El Divendres Sant, em sembla recordar que era a primera hora de la tarda, tocava assistir al Viacrucis. A dintre l’església i havia repartits i penjats a les parets catorze quadres amb les imatges del Viacrucis. El capellà sortia de la sagristia vestit per l’ocasió, amb el llibre corresponent a les mans, i l’escolà amb la creu de fusta. Es posaven davant el primer quadre, llegien el que pertocava i així fins al final. Els feligresos, amb silenci i devoció, aguantàvem la llarga durada d’aquesta cerimònia.

Tant el dijous com el divendres Sant estava prohibit anar al cinema, anar a ballar, escoltar la ràdio, havia de fer-se dejuni, no es podia menjar carn i, fins i tot, es lligaven les campanes perquè no podien tocar-se. Però també tenia alguns atractius. El jovent, ja que no podien anar enlloc, es reunien a la “paret llarga”, una paret entre Cal Ganso i Font-Sabeu que feia de protecció en un penya-segat que hi havia a una banda de la carretera. Feia goig veure tot el jovent (i no tant jovent) allà reunit explicant-se les seves coses i rient les gràcies d’uns i altres. També jugaven a passar l’anell o altres jocs. Arribava el dissabte Sant i tot era alegria: el campaner deslligava les campanes i repicava amb so alegre, tornaven la creu amb el Sant Crist al seu lloc i tot quedava a punt per la celebració del diumenge de Pasqua Florida. Començava la missa amb la benedicció del Ciri Pasqual i seguia amb els cants adients a la diada. També eren els dies assenyalats per pastar i coure els bunyols. Però el record que més ben guardat tinc d’aquesta diada és l’esmorzar. La truita amb botifarra dolça i cansalada virada, acompanyada amb una amanida d’alls tendres. Em posava les “botes”, m’agradava moltíssim i en podia menjar tanta com volia. Fins a la següent Pasqua no tornava a sentir aquest plaer. Temps passats, records, memòries, d’una infància, que vaig gaudir.

Maria Viñolas