El meu pare

Publicat el dia 04 maig de 2016

El pare era un home molt lluitador i responsable, però va tenir una joventut adversa i d’infortuni. Va haver d’anar a fer el servei militar a l’Àfrica (a Ceuta) i després encara va haver de passar-se tres anys més a la guerra i empresonat durant un temps en un camp de concentració a Saragossa. L’única il·lusió que el tenia en vida era estimar a la Laura i saber-se correspost. Quan el malson de la guerra va acabar, li varen proposar si volia portar un molí de fer farina de blat que hi havia a Ginestar, el poble veí de Llorà en direcció Girona. Crec que els amos sols tenien un fill i aquest va optar per estudiar la carrera de metge. Així va ser com els pares, ja amb feina i casa, es varen casar i el cap de nou mesos va néixer en Ramon, el meu germà gran. Però la vida li va donar un altre revés al pare, ja que el franquisme va fer una llei que establia que no hi podia haver cap molí fariner a menys de vint quilòmetres d’una farinera, molt més grans i controlades per l’Estat. I a Girona ja hi havia dues farineres; així que molts molins petits van haver de tancar i el pare es va quedar sense feina i sense casa.

L’única il·lusió que el tenia en vida era estimar a la Laura i saber-se correspost.

Però la guerra va fer que les circumstàncies tornessin a canviar. Els meus avis, en veure que el fill gran, l’Esteve, no tornava de la guerra i no se sabia res d’ell, no podien portar tot sols el molí i les terres. El molí de Peradalta va sobreviure a les lleis franquistes gràcies al fet que molien tota classe de granes. Així, la desaparició de l’hereu va fer que el meu pare tornés a casa. Mentre el padrí feia de moliner i alguna estona també anava a feinejar a l’hort, el pare es cuidava de les terres i de les dues vaques. Amb elles llaurava la terra, traginava tot el que calia amb la carreta i, quan tenien llet, les munyia al vespre i a primera hora del matí. Recordo com posava la llet en un bidó i se’l carregava a l’espatlla posant una saca plegada per amortir el pes. I a peu feia camí fins a la casa veïna que teníem més a prop, travessant la resclosa, amb vint minuts de pujada, fes fred, plogués o nevés. Ho feia cada dia per portar la llet al camió que arribava fins allà. 

A l’hivern, quan el pare s’aixecava de bon matí, tenia per costum, abans d’anar a munyir les vaques, menjar una torrada untada amb sagí i escalfar un tupí de vi posant-hi un tros de torrada dintre. Prenia aquest “còctel” per suportar millor les grans freds que havíem de patir a l’hivern. Un bon dia vaig aixecar-me de matinada per provar la torrada amb sagí pensant que seria quelcom exquisit. Una mica més i vomito. No recordo haver provat mai una cosa tan dolenta, sort del traguinyol de vi calent que vaig fer per treure’m el mal gust. El pare no va tenir mai més el plaer de compartir un altre esmorzar d’aquests amb mi. Al pare també li agradava anar a jugar a la “manilla”, un joc de cartes, a Font-Sabeu amb els seus amics els diumenges a la tarda. Es prenien un cigaló, més tard un entrepà i una cervesa. La feien petar una estona i, després, altre cop cap a casa a munyir i donar menjar a les vaques. El pare era d’esquerres i agnòstic, però a nosaltres mai ens va influir, ja que sempre deixava que féssim la nostra. Això sí, sempre va portar una creu a sobre de tot el que va passar a la guerra i mai va voler explicar els horrors que havia patit, ni tampoc parlar-ne.

Maria Viñolas