Epíleg - Del poble a la ciutat (1)

Publicat el dia 06 juliol de 2016

Va ser el mes de maig que amb dotze anys vaig fer la comunió solemne, com ja he comentat. Doncs bé, a principis del nou any vaig començar una nova etapa de la meva vida, vaig marxar del poble de Llorà i amb molta tristesa també vaig deixar de viure al molí. Em feia gran i els meus pares volien un futur millor per mi; aconsellats per la mestra em varen proposar viure a Girona i anar a una acadèmia a estudiar el comerç (una mena de formació professional). Per una part estava molt il·lusionada d’anar a viure a una capital, per l’altre, no sabia el que em trobaria i, sobretot, molta pena de deixar el molí i la família, Font–Sabeu, l’escola, les amigues i el meu estimat poble. Els meus pares no tenien diners per tantes despeses, així que la meva mare anà a veure els amos que havia tingut de jove i els va preguntar si necessitaven una noieta per treballar els matins i que a la tarda pogués anar a l’acadèmia. Els hi explicà tot el que volia per mi i la resposta fou que, com que es casava la noia que tenien i n’estaven buscant un altre, que si volia, ja hi podia anar de seguida. Dit i fet.

Sortint de l’acadèmia solíem anar a fer un tomb a la Rambla: era espectacular la de gent que hi passejava en aquella hora.

I així va ser com vaig anar a viure a Girona, en una torre envoltada de jardí que feia xamfrà, situada en un carrer paral•lel a la via del tren i a prop de la Devesa. Quan hi vaig arribar era el mes de gener i feia molta fred, vaig entrar a la casa i vaig sentir una escalforeta que venia de la calefacció, una cosa del tot nova per mi. La senyora es deia Pepita i el senyor Joaquim, eren ja d’edat avançada i vivien sols, ja que els fills s’havien casat i vivien fora de Girona. Quan hi va viure la meva mare estaven en un pis molt gran al cor de la Rambla, però quan jo hi vaig anar, s’havien canviat a una torre. Quin canvi el meu: del molí passar a viure en un palau amb llum elèctrica, telèfon, calefacció que anava amb carbó de pedra, grans habitacions, mobles de fusta noble, cortines i catifes de disseny, espectaculars llànties de cristall, l’escala de pujar a les habitacions de marbre blanc i amb un passamà daurat, els banys amb aigua calenta, espaiosos i amb banyera, bidet i tots els detalls . La meva habitació també era gran i al bany, en comptes de banyera, tenia dutxa (tot un luxe per mi). La cuina, també molt gran, tenia una cuina econòmica amb tres focs, un gran forn que anava tot amb carbó de pedra i altres eines elèctriques com un molinet de moldre cafè o una torradora.

A la part del jardí que donava als dos carrers hi havia un reixat de ferro, ple de rosers amb roses molt oloroses i de tots colors. També hi havia uns parterres amb tota mena de flors, el més bonic i que més recordo era un de muguet. També hi havia fruiters: un cirerer, un albercoquer, un perer, un pomer i un pruner. Per cuidar tot aquest jardí tenien en Miquel, un home entrat en anys molt simpàtic, alegre, generós, que sempre en tenia una per dir i gaudia molt fent de jardiner. Hi posava tot el cor plantant les seves floretes de totes classes i colors. La veritat és que anar a viure a una gran capital com era Girona va ser molt positiu i de seguida m’hi vaig adaptar molt bé. Reconec que vaig tenir molta sort amb els amos, ja que eren uns senyors molt senzills, d’una gran cultura i tenien amistats amb l’alta societat. A mi em tractaven amb afecte, em pagaven trenta pessetes al mes i, quan vaig complir els catorze anys, em varen assegurar. El meu treball a la casa consistia, en primer lloc, servir l’esmorzar als senyors, arreglar la meva habitació i tot seguit, amb la llista que m’havia donat la senyora, anar al mercat a comprar. Sempre anava a les mateixes parades, passava a buscar el pa al mateix flequer i tornava cap a casa. Després, amb els meus precaris coneixements de cuina, els hi feia el dinar. Sempre coses senzilles com verdures, macarrons, arròs blanc, peix el forn, etc. Quan tenia algun dubte disposava de l’ajuda de la meva companya de feina, la gran Pilar, qui es cuidava de netejar la casa i rentar i planxar la roba. Vaig tenir molta sort de trobar una persona que sempre estigués disposada a donar-me un cop de mà. Estava casada i tenia una nena i jo era com si tingués una altra mare. En les meves hores baixes, sobretot els primers dies, va ajudar-me molt. Gràcies Pilar per la paciència que vares tenir. Un cop tenia el dinar fet, el servia a taula i després dinava jo, que menjava el mateix que ells. Finalment rentava els plats, deixava la cuina ordenada, agafava els meus llibres i anava cap a l’acadèmia, a on passava quatre hores. Aquí tampoc vaig tenir problemes per fer amigues, ja que el mateix dia de conèixer-les vaig fer-hi amistat. Sortint de l’acadèmia solíem anar a fer un tomb a la Rambla: era espectacular la de gent que hi passejava en aquella hora. Després anava a fer el sopar, el servia als senyors, sopava jo, rentava els plats i em posava a fer els deures i estudiar fins que la son em vencia.

Aquell mateix any (1959) una gran riuada s’endugué la resclosa i a casa es quedaran sense molí. Així que buscaren una casa de pagès en més bones condicions i marxaren a viure a Rabós del Terri. La tia Carme també va anar a viure a un pis de Girona i va entrar d’infermera a l’Hospital Trueta. Així són les etapes de la vida. El molí de Peradalta va quedar sol i abandonat fins al dia d’avui.

Maria Viñolas