Sant Feliu de Guíxols (1)

Publicat el dia 20 juliol de 2016

Sant Feliu és el primer municipi del qual vull fer esment per diverses raons. En primer lloc, la meva mare de joveneta feia de mainadera a uns senyors de Girona i venien a passar els estius en aquesta vila, a un xalet a prop de la platja. La mare sempre m’explicava com havia gaudit de les seves estades a la vila guixolenca; la primera vegada que vaig veure el mar amb els meus propis ulls seria precisament aquí. Els germans Roca, que feien el servei d’autobús de Sant Esteve de Llémena a Girona, es varen dotar d’un vehicle nou per fer excursions. El xofer, en Jaume Roura, era precisament un “ganxó” (amb aquest gentilici se’ns coneix als que vivim a Sant Feliu). Doncs bé, tindria jo deu o onze anys quan la mestra i el capellà de Llorà van organitzar, per la gent del poble, una excursió amb l’objectiu de veure el mar i la seva grandària, tot desplaçant-nos amb el nou autocar del qual acabo de fer esment. Va ser tot un èxit i, entre els passatgers, hi viatjàvem la meva mare i jo. Quina seria la meva sorpresa que, en arribar a Sant Feliu, la primera parada va ser per visitar el cementiri. Que tètric. Segons sembla, en aquell temps tenia molta importància el disseny dels panteons, les grans tombes, la capella i els seus corresponents jardins. Per això eren moltes les excursions que el visitaven, però per mi va ser una mala passada.

Aviat ja farà cinquanta anys que estic vivint aquí i em sento una ganxona més

Després d’aquesta macabra parada ens van portar a veure el monestir i, tot seguit, el mar. Oh! Quina meravella! Vam pujar fins al mirador que corona la muntanya de Sant Elm per poder-lo contemplar millor i encara avui faig palesa la imatge d’aquell dia cada vegada que pujo aquest cim. Una vegada que estàs a dalt de la muntanya et trobes amb la bonica ermita dedicada a Sant Elm, actualment restaurada. En aquest lloc, cada any pel dotze d’octubre, se celebra la festa de la Mare de Déu del Bon Viatge amb un gran aplec. A prop de la mateixa ermita es va col·locar un monòlit per recordar que en aquest important lloc, s’hi inspirà el periodista Ferran Agulló per batejar la Costa Brava. Després d’aquest moment únic, vam continuar l’excursió i ens van portar fins a Llafranc. Vam passejar per la platja, a on vam gaudir de la sensació de les onades fent-nos un deliciós bany als peus; tot seguit vam dinar a una pineda, allà mateix amb la carmanyola que ja portàvem, i vam tornar cap a casa. I així va acabar l’excursió, un dels dies inoblidables de la meva infància. Qui m’havia de dir a mi, aquell dia a Sant Elm, mentre contemplava l’esplèndid panorama sobre el mar, que uns quants anys després coneixeria l’Ernest, un ganxó des dels dos anyets, amb qui m’hi acabaria casant i venint a viure a aquesta meravellosa vila. Amb l’Ernest, un gran sardanista, ens vam conèixer un primer diumenge de juliol a l’aplec de  sardanes a Banyoles. Aviat ja farà cinquanta anys que estic vivint aquí i em sento una ganxona més; gratament complaguda de poder contemplar tots els racons de la vila i conviure amb la seva gent.

M’agrada el seu mar quan està encalmat i sentir la seva brisa; banyar-me a l’estiu quan comença a sortir el sol, amb la sorra neta i l’aigua transparent, tot observant la quantitat de peixos que hi ha al meu voltant mentre estic nedant; passejar amunt i avall de la platja i collir alguna clova de petxina per la meva col·lecció; veure arribar les “tranyines” -les  barques dels pescadors de sardina i anxova- a vegades seguides d’un estol de gavines que vol dir que han tingut una bona nit de pesca; observar els pescadors de canya, que des de l’escullera proven sort per poder fer un bon àpat. Gaudeixo també quan fa una llevantada, d’aquelles que fan enferestir la mar, amb la remor de les onades gegants i espectaculars. Altres delícies d’aquest indret de costa són anar caminant fins a la punta del moll i mirar el far i tota la panoràmica que l’envolta; resseguir des del port el Camí de Ronda i arribar fins a la platja de la Conca, tot passejant i conversant  amb bona companyia, reposant una estoneta en els bancs que es troben pel camí i contemplant la grandària del mar i els penya-segats; escoltar el so de l’aigua quan les onades amb el seu vaiver colpeixen les roques; les gavines voletejant i parrupant els seus sons especials a la vegada que miren de pescar algun peix per sobreviure; veure passar els diferents vaixells fins a perdre’s a l’horitzó; observar els pins i altres arbres que es troben al mateix camí, en formes insòlites que els hi han donat les grans ventades. Són tantes les complaences que hom es pot regalar, tot rondant per aquests extraordinaris indrets.

La passejada per la vila continua per la costa. Un altre lloc que també té el seu encant és el turó del Fortím, també anomenat El Salvament, que divideix la badia en dos ports. És un emplaçament històric, lligat a la defensa i protecció dels mariners i pescadors del poble. Encara queda en peu la caseta del Salvament de Nàufrags, avui dia restaurada i convertida en museu. És molt recomanable tafanejar la seva història i llegendes, a més de contemplar tot l’entorn. A l’estiu, cap al capvespre, enamora anar a fer un passeig i escoltar els sons melodiosos de les cigales. A principis de la Guerra Civil hi varen instal·lar un niu de metralladores que també es pot visitar en l’actualitat. 

Maria Viñolas