Sant Feliu de Guíxols (2)

Publicat el dia 20 agost de 2016

Ens allunyem del mar i anem en direcció al monestir. Abans, però, farem una parada a l’Hostal Zurich, a on podrem assaborir un bon cafè al mateix temps que coneixem a la Paquita, una dona molt especial que ens pot aconsellar per conèixer qualsevol dels racons de la nostra vila. Sortint d’aquí, i a escassos metres, arribem fins a l’imponent edifici medieval del segle X, el monestir de la vila ganxona; un edifici romànic amb l’església dedicada al seu patró, Sant Feliu. Aquí trobem una important imatge del Sant Crist penjada rere l’altar, una peça romànica amb unes característiques que la fan gairebé única i d’un valor incalculable. També podem apreciar el nou orgue que fa poc van estrenar, l’esplèndida Porta Ferrada -separada de la façana de l’església- i les imponents torres de defensa: al nord, la del Fum, restaurada i que es pot pujar fins a dalt; al sud, la del Corn. Al monestir hi trobem diferents sales, ara restaurades amb molta cura i encert, destinades a diferents usos. En una d’elles hi trobem el museu d’història i en una altra, a l’estiu,  l’exposició de quadres de la baronessa Thyssen. Per acabar bé la visita, cal degustar els exquisits plats que preparen al restaurant El Ginjoler, instal·lat al mateix edifici del monestir. També és molt satisfactori passar una estoneta a l’hort del rector, a l’estiu, bevent un bon refresc. Sense oblidar-nos de contemplar i admirar, en sortir, l’arc de Sant Benet situat davant el temple romànic.

Eren infatigables, uns lluitadors nats, i sabien afrontar amb serenitat els moments complicats.

Una altra de les passejades recomanables passa per l’Ermita de Sant Amants, ara restaurada, i puja fins a les últimes cases de la urbanització Casa Nova. Allà podem aparcar el cotxe i seguir a peu per un caminet en mig de la muntanya que surt a Santa Escolàstica. Des d’aquí es pot pujar fins al lloc màgic i fascinant de Pedralta: un conjunt de pedres immenses, una al cim de l’altre, que durant mil·lennis va estar coronat per una enorme roca basculant, la més gran d’Europa. A causa de les inclemències meteorològiques va caure als anys noranta i, malgrat que la van tornar a col·locar al seu lloc, va perdre la seva propietat basculant. A pocs metres de la colossal pedra hi ha una petita ermita dedicada a la Verge de l’Assumpció, lloc a on el mes de maig (sense data fixa) s’hi fa un aplec. De l’ermita surt un camí que puja fins a un impressionant mirador des del qual, si el dia és clar i nítid, les vistes són espectaculars.

Visita obligada és anar a la Plaça Major, a on trobem la Casa de la Vila presidint l’espai, el Mercat Municipal cobert i el mercat de les pageses a la mateixa plaça. Des d’aquí podem donar un tomb per la rambla Vidal, posant atenció a la façana de l’edifici de la Caixa de Pensions, i fer un recorregut pel Passeig del Mar tot contemplant la Casa Patxot, restaurada i convertida avui dia en la seu de la Cambra de Comerç. El senyor Rafael Patxot fou un ganxó de renom: entre altres coses fou escriptor, polític i tingué gran vocació per la meteorologia; durant la Guerra Civil s’exilià a Suïssa i allà morí. Al mateix passeig hi trobem el Nou Casino la Constància o Casino dels Nois i la Casa Roca o Casa de la Campana - ubicada a la rambla del Portalet-, ambdós edificis antics i d’una gran bellesa. Finalment arribem fins al mateix passeig de la platja de Sant Pol, on hi ha uns xalets de les primeres dècades del segle XIX, testimonis dels primers estiuejants que els varen ocupar. El principal d’aquests edificis és el conegut amb el nom de Torre de les Punxes, famós perquè el seu propietari hi afegia una punxa cada vegada que tenia un fill.

Per últim m’agradaria fer un petit homenatge pòstum els pares de l’Ernest. El seu pare, en Pepitu, fill de Santa Cristina d’Aro i la seva mare, l’Antònia, filla de Castell d’Aro, em van acollir com una filla més. Quan van néixer els nostres fills, la Laura i en Jordi, van tenir-ne molta cura i van gaudir molt del seu nou títol d’avis. També tinc en el record l’àvia Consuelo que ens deixà molt aviat. I, no cal dir-ho, una salutació a la Fina, germana de l’Ernest, amb qui vam conviure uns anys durant la joventut. Viure amb ells va ser una bona manera d’aprendre a viure la vida amb tendresa i sensibilitat. Eren infatigables, uns lluitadors nats, i sabien afrontar amb serenitat els moments complicats. Eren hortolans i això vol dir que passaven moltes hores lligats a la terra. L’Antònia tenia una parada a la plaça del mercat i cada dia havia de matinar per tenir les seves verdures fresques exposades per quan arribessin els clients, principalment els hotelers. Recordo amb enyorança aquella horta tan ben conreada, que semblava un jardí, amb els coves de faves i pèsols, de patates Jaerla, Kennabec i també de vermelles, enciams de diverses classes, escaroles, molts de manats de ravenets, mongetes tendres, també del ganxet per desgranar, carabassons, cogombres, cols, bròquils, bledes, cebes tendres, alls, porros, pastanagues, albergínies, pebrots, les meravelloses tomates de cor de bou molt carnoses i les de pera de pell fina. A vegades també plantaven flors i plantes aromàtiques. Eren incansables, l’única distracció que tenia en Pepitu era anar a cacera a l’hivern i buscar bolets alguna vegada, acompanyat de la seva dona. La resta de l’any el passaven sempre feinejant a l’horta i anant el mercat. La falta de salut quan no tocava va fer que ens deixessin massa aviat, deixant un gran vuit. Sempre els he recordat amb gran estima.

Maria Viñolas