Caçador, boletaire i pescador

Publicat el dia 11 maig de 2016

A l’hivern, com que no hi havia feina al camp, el pare anava a treballar al bosc, a caçar i a fer piles de carbó. Era un gran caçador i tenia dos gossos molt bons de cacera i una fura a la qual li tenia molt de “carinyo”. Era un animaló mustèlid, semblant a una rata domesticada, de pelatge marró i amb la virtut de doblegar-se tant com volia. La feia servir posant-la a dintre dels caus dels conills per fer-los sortir, mentre corria a posar una saca oberta a l’altre costat del cau per així enxampar-los. Quan tenia el conill al sac, recollia la fura i la premiava amb una crosta de pa i un altre cop cap a dintre del sarró. Tot i que estava prohibit, sempre la portava dintre d’una malla reixada expressa. En aquestes aventures tampoc hi faltava mai el seu amic, i també bon caçador, en Pau de Cal Músic. Era bonic veure’ls marxar de cacera tan contents i molt poques vegades havien arribat sense un valuós trofeu. A l’hivern anava molt bé poder menjar algun conill, llebre, perdiu, o ànec d’aigua. Alguna vegada també hi anaven els meus germans amb el pare i fins i tot jo, a parar ballestes amb “grameroles”, uns cucs que trobàvem al femer, i agafàvem ocells de tot tipus: merles, tords, reientincs (pit-roig) i altres que no recordo els noms. Era un luxe poder menjar tot això.

A l’hivern anava molt bé poder menjar algun conill, llebre, perdiu, o ànec d’aigua.

En aquells temps, quan arribava l’hivern, els pagesos solien anar al bosc a estones a fer jaç: recollien les fulles de pi i d’altres plantes per posar de llit a la cort de les vaques en comptes de palla. D’aquesta manera els boscos estaven ben nets. El meu pare era un gran boletaire i durant la temporada de bolets a casa n’hi entraven molts cistells. La padrina era l’encarregada de netejar-los, rentar-los, escaldar-los i quan estaven freds, els posava en unes olles de terrissa vermella: una capa de bolets i una de sal. Després, al llarg de l’any, quan la padrina feia els plats guisats, gairebé sempre hi posava uns quants bolets. Eren un menjar exquisit. Quan el meu pare em deia: “Maria, anem a buscar bolets!”, em posava tan contenta que corria a buscar el cistell. Ja al bosc, començava a buscar una mica separada del pare i passada una estoneta sentia: “Maria! En trobes? Vine, passa per aquell cantó!”. I llavors em trobava davant una gran clapa de bolets i, al·lucinada, em posava de genolls i començava a collir. Era tan divertit! Aquells pinetells tan molsuts, rossinyols amb aquell groc lluminós, cualbres llores, escarlets, algun ou de reig i altres. Mai oblidaré aquestes bones estones que vaig passar amb el meu pare i la paciència que va tenir amb mi; encara avui dia m’agrada molt anar a buscar-ne.

El pare, com no pot ser d’altra manera, també era un gran pescador. I jo, sempre que podia, li anava al darrere perquè també m’agradava molt pescar. Quan tocava menjar crancs de riu, que eren d’un color terrós, ens posàvem un calçat vell i cap al riu, en un lloc que passes poca aigua; llavors començàvem a aixecar pedres i a agafar-los. Quan teníem la menjada tornàvem a casa. Els posàvem a la paella amb oli, la tapàvem i en pocs moments estaven cuits i quedaven d’un color vermellós, tot seguit hi afegíem tomata perquè si no eren molt insípids. El dia que volíem menjar peix fregit el pare agafava “l’enfila”, un tipus de xarxa com la dels pescadors de mar però en petit. Anàvem fins al riu i esteníem la xarxa, jo a un costat i el pare a l’altre, i la lligàvem a un arbre o una roca. Un cop parada la trampa, agafàvem pedres i pujàvem riu amunt; quan havíem pujat prou, tornàvem a baixar tirant les pedres a l’aigua, els peixos s’espantaven i anaven riu avall. Al arribar a l’enfila quedaven atrapats, llavors la recollíem amb els peixos enganxats i cap a casa. El pare els hi treia el cap i la tripa i cap a la paella. A mi no m’agradaven gaire perquè eren molt sonsos, era molt millor el peix de mar. Un altre de les coses que em posava molt contenta era anar a buscar caragols amb el pare. El dia que havia plogut, havent sopat, carregàvem un llum de carburo, agafàvem una galleda, enceníem el llum i cap a l’hort a collir els caragols. Tan sols agafàvem els que eren clova forts i, quan teníem les galledes plenes o s’acabava el carburo, tornàvem ben satisfets cap a casa. Llavors els posàvem en una caixa amb filat de tela metàl·lica i, passats uns dies, quan estaven ben dejunats, la padrina els bullia amb llor i farigola. Els menjàvem amb salsa vinagreta i a mi m’encantaven. Fins i tot, amb la padrina, fèiem concursos a veure qui en menjava més, però quan fèiem el recompte de les cloves quasi sempre tenia les de perdre. Agradables records.

Maria Viñolas