Una visita inesperada

Publicat el dia 03 juny de 2016

Quan sempre has gaudit de bona salut i de cop i volta reps una visita inesperada, la vida comença a tenir un abans i un després. Vaig néixer en una època en què la meva generació mai hauria imaginat que gaudiria dels grans avenços, en tota mena de tecnologies i en totes les facetes del dia a dia, dels que hem pogut gaudir. Veure com el món canviava amb l’arribada de nous invents, mitjans de transport i oportunitats de viatjar. Va ser un avanç impensable: hem viscut canvis constants en la manera de viure i d’entendre la vida. Amb treball i gran esforç, era possible poder-te fer una casa i tenir comoditats. La il·lusió de veure com es fan grans els fills, l’arribada dels nets... Vas passant les etapes, amb entrebancs, penes i alegries, però sempre amb un futur esperançador.

Llavors t’adones que, d’un dia per l’altre, la vida té un abans i un després i res torna a ser igual.

Però un bon dia vaig a fer-me una analítica, la ITV anual, i el doctor, amb posat seriós, em diu que haurem de repetir-la i fer un TAC. Llavors penses, “Ai senyor! Perquè a mi!”; però encara queda una mica d’esperança de què no serà veritat. Faig les proves i torno a veure el doctor: diu que he d’anar a quiròfan per extirpar un gangli i a la vegada analitzar-lo. Les esperances es van esvaint. Després hauré de fer-me una colonoscòpia, més anàlisis i, finalment, anar a Esplugues de Llobregat a fer-me un PET-TAC. Després d’uns dies, i acompanyada del meu espòs Ernest, com sempre, torno a veure el doctor per conèixer els resultats. Diagnòstic: limfoma fol·licular. Ens cau el món a sobre. Però supero la notícia amb enteresa i començo a fer l’interrogatori corresponent de tot el que ens espera. Sense pressa i amb la serenor que mereixen aquests moments, el doctor ens explica la situació amb l’experiència i saber fer que els metges tenen avui dia. Ens explica en què consisteixen les sessions de “quimio” i els efectes que poden tenir: marejos, cansament, caiguda de cabell... I després, segons els resultats, molt probablement seguiran unes quantes sessions de radioteràpia. Finalment, el doctor em diu que lluiti perquè tinc moltes possibilitats de guanyar-li la partida al senyor càncer.

Sortim de la consulta amb el cap baix, l’Ernest m’abraça fort. Ens dirigim al carrer en silenci. Després, entre llàgrimes, li dic: “Lluitaré i me’n sortiré!”. El mateix els hi dic als meus fills, familiars i amics, encara que a vegades se’m fa difícil superar el mal tràngol. Però he de ser valenta per tots els que m’envolten. Llavors t’adones que, d’un dia per l’altre, la vida té un abans i un després i res torna a ser igual.

Tres dies va trigar a trucar-me el mateix doctor per dir-me el dia i l’hora en què començaríem la primera sessió de quimioteràpia, tot donant-me ànims. No hi havia temps a perdre i la lluita va començar ràpidament. A primera hora del matí del dia establert, amb l’Ernest com sempre al meu costat en tot i per tot, vam entrar a l’hospital de Palamós i ens vam dirigir al lloc que ens havien indicat. Tal com ens havia explicat el doctor, allà ens van atendre unes infermeres que ja estaven al corrent de tot el que m’havien d’injectar. La primera a rebre’ns, la Sílvia, era una gran professional que de seguida, amb la seva dolça veu i un tracte molt humà, va fer que la por que tenia en aquell moment s’esvaís. Al ser el primer dia vaig estar en un “box” i estirada al llit. Sis hores va durar la sessió. La Sílvia m’explicava en tot moment  el que m’estava posant i contestava totes les meves preguntes amb una gran tendresa. El doctor em va visitar un parell de vegades i l’Ernest sortia de tant en tant perquè li toques una mica l’aire. Durant el temps que van durar les diferents sessions, hauria de conviure amb persones de totes les edats que havien de fer-se tractaments per tota classe de càncers. Vaig quedar esgarrifada.

Seguint tots els consells i prenent correctament la medicació, he de dir que me’n vaig sortir força bé. El més traumàtic per a mi va ser perdre tot el cabell quan tan sols havien passat disset dies de començar amb la quimioteràpia. Va ser una gran sensació d’impotència i malestar però que formava part del procés i m’hi vaig anar adaptant com vaig poder: uns dies amb perruca, altres amb gorra o mocadors. I així van anar passant les setmanes. Les següents sessions de quimioteràpia les vaig fer asseguda a la rastellera de butaques, preparades a l’hospital per a tal finalitat, i totes van durar entre cinc i sis hores.

De moment la quimioteràpia ha arribat a la seva fi. He de dir que sempre estaré agraïda i dono les gràcies a les infermeres que em van atendre durant tot aquest procés, especialment a la Silvia, la Mª Pilar, l’Anna, la Mariam i l’Alicia. No canvieu mai al vostre tarannà, són les persones com vosaltres, amb la vostra humanitat, qui feu que tot el tràngol de la “quimio” sigui molt més suportable.

Després de la quimioteràpia va venir una altra sessió de proves i, com ja estava gairebé previst, vaig començar les sessions de radioteràpia. Aquest cop, però, a l’hospital Trueta de Girona; una altra experiència en companyia de l’Ernest i un dels nostres fills que ens acompanyaria amb el cotxe. Per deu minuts que durava la sessió, tocava desplaçar-se cada cop fins a Girona. Allà vaig conèixer nous professionals, també molt atents i agradables, dels quals m’és impossible recordar tots els noms; però igualment vull agrair a tot l’equip que em va atendre. Si a Palamós va ser esgarrifant adonar-se de totes les persones que acudien a fer-se la quimioteràpia, quan vaig veure la quantitat de gent que esperaven per fer el tractament de radioteràpia vaig quedar esfereïda. Quanta impotència, quanta incertesa i situacions terribles, quin dolor i quantes llàgrimes davant les visites inesperades del “senyor càncer”. Fins quan haurem d’esperar per guanyar-li la partida a aquestes maleïdes cèl·lules? Per això, estimem i vivim la vida, que l’absurd de l’atzar sempre ens té sorpreses desagradables amagades.

Després de la radioteràpia vaig tornar a Esplugues de Llobregat a fer-me més proves i, de moment, per sort, van sortir bé. He de dir, però, que el meu cos encara està en procés de desintoxicació i tinc dies bons, dies amb dolors, dies millors i dies pitjors. I així anar seguint amb incertesa, però també amb valentia, el que em depari el meu futur. Ja torno a tenir cabell i estic a l’espera de noves proves i nous resultats, amb una gran esperança de què me’n sortiré. La vida mai és fàcil però, com ja he dit, a vegades hi ha un abans i un després molt acusat que et canvia per complet la forma de pensar i de planejar el teu dia a dia. Ara, per a mi, el més important, després de fer l’imprescindible de la casa, és dedicar-me a fer tot el que m’agrada: passar una estona amb l’ordinador, fer passatemps i sudokus, llegir i escriure i fer alguna sortida amb l’Ernest i els amics. Fins i tot he recuperat els puzles dels meus fills de quan eren petits i m’encanta tornar-los a muntar; alguns són de mil peces i altres de dos mil, però quines bones estones hi estic passant. Per consell mèdic surto a caminar una estona cada dia i, quan les forces em fallen, descanso una estona i així vaig passant els meus dies després d’aquesta pertorbadora visita inesperada.

Maria Viñolas