La meva mare

Publicat el dia 11 maig de 2016

La mare, una dona que per mi tenia tots els dons: era guapa, afectuosa, riallera, generosa, amb un gran cor, enamorada i sempre disposada a donar un cop de mà. Venia d’una família molt pobre i eren nou germans, però va poder anar a l’escola de monges que hi havia enganxada a la casa on va néixer. L’avi Martí els hi treballava l’hort i les monges, a canvi, varen donar classes a les sis germanes (els tres nens varen morir de petits). Les monges varen ensenyar-les-hi, a més de llegir i escriure, a fer tota classe de labors. De joveneta va acabar a la Rambla de Girona, a una casa de senyors, cuidant els dos nens que tenien; la sort li va somriure i sempre es varen portar molt bé. Durant la guerra, aquests senyors varen anar a viure a una casa de pagès i la mare també s’hi va estar fins que es va casar. Després d’esperar que el pare fes el servei militar a Ceuta, encara va haver de passar totes les penúries de la guerra per aconseguir el que tant havia esperat: casar-se amb ell.

Amb les tres criatures ja tenia feina, ens feia la roba i els jerseis i quan podia ajudava al pare al camp.

Però el bo va durar poc. Acostumada a viure a casa dels senyors de Girona, va acabar vivint a un molí amb els sogres i la cunyada. No ho va tenir gens fàcil, però els temps eren els que eren i va haver d’adaptar-se. Al cap de poc temps d’ésser al molí va néixer el meu germà Martí i després de tres anys vaig néixer jo (el meu germà Ramon havia nascut abans d’instal·lar-se al molí). Amb les tres criatures ja tenia feina, ens feia la roba i els jerseis i quan podia ajudava al pare al camp. També li agradava molt llegir: recordo que un dissabte al mes anava al mercat a Girona i portava el diari “Los Sitios”, canviava algunes novel·les que ja havia llegit i a nosaltres ens portava el TBO. A mi m’encantava, sempre començava per l’ultima pàgina amb la Família Ulisses (eren tan divertits!) sempre els hi passaven un munt de peripècies. També m’agradaven “Los Grandes Inventos del TBO” i tampoc deixava mai de fer “Los Entretenimientos” (passatemps). En general m’agradava tot i el llegia més d’un cop.

La mare, com he dit, era filla del poble de Celrà i dos cops a l’any ens portava amb els meus germans a veure els avis i la família. El primer diumenge de Maig, que era i és la festa major de Celrà, era una de les dates escollides. D’aquesta diada tinc molts bons records: començàvem agafant l’autobús fins a Girona i després el tren fins a Celrà; aquests transports els gaudia molt i em feien molt feliç, sobretot el tren. Arribar a la casa pairal era una altra de les joies de la festa. Quants petons, abraçades i cares de felicitat quan ens trobàvem amb la família! Encara que vull recordar a l’avi Martí i a l’àvia Dolors, he de dir que el meu record és molt breu, ja que varen morir quan jo era petita. Les cinc germanes de la mare també hi eren presents aquell dia: la Maria i la Lluïsa, que vivien a Celrà, la Quimeta de Portbou, la Carme de Girona i la Pilar de Mataró. Totes estaven casades i tenien fills, així que tenia un munt de cosins, però amb la que més gaudia de la festa era amb la cosina Maria. Molts de nosaltres sols ens veiem aquest dia de l’any i jo m’ho passava d’allò més bé amb tants de cosins. La festa de Celrà tenia cara i ulls, ja que hi havia cavallets, cadires voladores, la barca, la parada de tir, etc. Per mi, que no tenia mai l’ocasió de pujar en aquestes atraccions, aquesta festa era molt esperada encara que no hi pogués pujar gaire per falta de diners. Passats els dos dies de festa tornàvem a agafar el tren, seguit del bus, i altre cop cap al molí. La segona vegada que tornàvem a Celrà a veure la família era per les Fires de Girona. Al matí anàvem amb l’autobús fins a la ciutat. Pujàvem a dues o tres atraccions, passejàvem una mica per la fira i la mare ens comprava una petita joguina. Finalment anàvem cap a l’estació a agafar el tren, dinàvem amb la família i el mateix dia a la tarda tornàvem cap al molí.

Maria Viñolas