Llorà

Publicat el dia 11 maig de 2016

Llorà és un poblet encantador que es troba a la comarca del Gironès, a la Vall de Llémena. Com tots els pobles té la seva església, aquí dedicada a Sant Pere, amb el campanar principal amb dos nivells de finestres en les seves quatre cares. A davant de l’església es troba la porxada, amb un banc de pedra als costats per fer-hi petar la xerrada. La casa rectoral, ara restaurada, està acompanyada a dreta i esquerra de petites cases de pagès, també renovades, i els xiprers del cementiri que li donen el to de solemnitat. Des de l’església, pujant amunt cap al bosc, trobarem les modestes cingleres de Boratuna, que guarden coves en les quals s’han trobat restes prehistòriques. Tornant a la carretera i seguint la vall, direcció a Sant Esteve de Llémena, trobem cases noves de gent que s’ha enamorat d’aquest paradís per viure-hi. Tot seguit, i a peu de carretera, trobem L’Hostal Nou “Cal Ganso”, aquí cal fer-hi parada per prendre un refresc o tastar els menjars casolans amb molta solera. També és aconsellable fer una passejada per aquest entorn i fins i tot arribar a veure la riera Llémena.

Llorà era un poble molt petit, però amb gent molt treballadora i amb molta empenta.

Seguint la carretera i a pocs metres de “Cal Ganso”, a mà dreta arribem a Font-Sabeu, per mi parada obligatòria: fan entrepans, tenen begudes, cafès i alguns queviures. Però sobretot cal conèixer la Lita, ”la mestressa”, i fer-la petar una estona amb ella. Ara el poble també compta amb algunes cases de turisme rural, molt adients per anar a passar-hi uns dies, o el cap de setmana, i gaudir d’aquesta vall. Continuant la carretera, a pocs kilòmetres, arribem al barri del Pla de Sant Joan, amb unes quantes cases totes elles habitades. Una vista panoràmica esplèndida i, com no pot faltar-hi, la seva capella dedicada a Sant Joan.

Llorà era un poble molt petit, però amb gent molt treballadora i amb molta empenta. Eren temps molt difícils, la postguerra va deixar moltes famílies amb grans dificultats per poder menjar. Les cases no tenien cap comoditat, no hi havia aigua corrent ni llum. Per desplaçar-se el transport era molt escàs i tampoc teníem mitjans de comunicació. A més, algunes de les persones del poble no sabien ni llegir ni escriure. Però això sí, ens coneixíem tots: els diumenges la gent solia anar a missa i sortint es feien grupets que s’explicaven les novetats de la setmana: el boca a boca era molt important. Així recordo el meu poble, que a pesar de les seves mancances, s’hi podia viure i gaudir de la vida. Quan no has conegut res millor, estimes, aprecies, i valores molt més el poc que tens. Llorà és, ha sigut i serà sempre un poble amb carisma.

Maria Viñolas