La COVID-19

Publicat el dia 01 octubre de 2020

Són els primers dies del mes de març d’aquest any 2020 quan la fatídica notícia vírica aparèixer a tots els mitjans de comunicació. D’un dia per l’altre ha canviat el món, sense temps de preparar-nos amb l’aparició d’un nou virus que li han posat el nom de Coronavirus, o COVID-19, i que es propaga d’una manera ferotge. Provoca, entre altres, molèsties, molta tos i febre. I en el pitjor dels casos pot causar pneumònia i és molt mortífer, sobretot entre la gent gran. I s’ha escampat d’una manera alarmant per tot el món.

És estrany acostumar-se a una vida totalment diferent, el temps es torna lent i els dies s'assemblen i es repeteixen.

Ja l’han declarat pandèmia i tot el país ha quedat confinat. El dolor que causa el fet d’estar tancat a casa m’ha canviat, i molt, els hàbits de vida. Entre altres coses tinc ansietat, molta soledat, però també moltes ganes de superar-me. M’he adonat que estar tan sola amb els meus pensaments i emocions fa que pugui apreciar la meva pròpia companyia, sense deixar-me cap altra opció. Aquesta maleïda COVID-19 ens ha sumit en una irrealitat que espanta. M’ha prohibit de passar estones amb la meva estimada família i amics, tot enyorant, d’una manera especial, sentir una estreta abraçada o la dolçor d’un petó.

La mascareta s'ha convertit en un accessori imprescindible del nostre dia a dia

Assumir que aquest virus no viatja sol, tal com diuen els experts, comporta la necessitat imperiosa de quedar-nos a casa. Jo estic sola, però de moment amb unes condicions excepcionals. Tinc una casa amb jardí que em permet poder parar el sol, i fins aquests moments, tinc també les necessitats bàsiques cobertes: una veïna per poder fer la xerrada cada dia, uns fills, néts i altres familiars que em fan sentir el seu escalf i els veritables amics que tampoc m’obliden. A vegades el meu cos se sent adolorit, però funciona. No dormo bé la majoria de nits, però em desperto per lluitar l’endemà. Ja tinc una edat i mai hauria imaginat haver de viure una tragèdia d’aquesta magnitud. La vida és un risc i hem d’assumir-lo.

L’arribada de la primavera, doncs, ens ha agafat confinats a casa, i com ja he dit abans, m’he vist forçada a canviar els meus hàbits. Trobo a faltar anar al mercat, comprar i parlar amb les pageses, veure que hi ha de peix fresc, anar a la fleca a buscar el pa, anar a la carnisseria, a la fruiteria, a prendre un cafè amb llet o anar a fer un bon àpat amb els meus germans o amics.

Però sobretot, trobo a faltar la meva passejada fins a la punta del moll i respirar l’aire de mar. Just en aquesta punta m’agrada parar-me a contemplar el far, que ara li han rentat la cara i l’han pintat de nou, i a la vegada admirar la gran panoràmica amb la platja, part del poble i la muntanya amb l’ermita de Sant Elm. Tinc passió pel mar. En dies de calma, quan les nombroses gavines reposen sobre els grans dics de contenció, m’agrada observar-les. Un dia, un pescador em digué: “si vols saber quin vent fa, mira les gavines. Veuràs que totes estan reposant i col·locades en la mateixa direcció d’on bufa el vent, perquè així no se’ls hi aixequen les plomes”. Des d’aquell dia, sempre que les miro penso: “quina gran veritat”. Altres dies observo quina onada vindrà, el mar de fons, la mar enfurismada, les grans onades amb la seva remor. Impressionant espectacle. Ara que ho recordo confinada a casa, em deleixo encara més imaginant fins a l'últim racó del panorama.

Els dies van passant i la tragèdia cada dia és més gran. Centenars de  persones mortes, milers d’infectats als centres hospitalaris d’Espanya i de tot el món. Manca tota mena de protectors pel personal mèdic, d’infermeria i altres treballadors per no contagiar-se. Ningú havia previst una pandèmia de tal naturalesa. Mai hauria volgut viure una cosa així i fa molta por no veure el final ni el que vindrà després.

Aquest estrany 2020 l’han batejat com l’any dels bessons, pels dos números vint. També ha sigut any de traspàs, és a dir que aquest febrer va tenir vint-i-nou dies, a més amb la curiositat que va tenir quatre dilluns, quatre dimarts, quatre dimecres, quatre dijous, quatre divendres, quatre dissabtes i quatre diumenges. Diuen els experts que passaran més de set-cents anys fins a coincidir un altre mes de febrer amb aquestes condicions.

Aquest mes de març, just el dia vint-i-sis fou el meu setanta-cinc aniversari. El vaig passar confinada a casa, com tots aquests últims dies. Vaig tenir moltes felicitacions de la família i amics, però el més interessant del dia fou el sopar. Gràcies a les noves tecnologies vaig poder veure i estar amb els fills i néts, reunits en una pantalla i sopant cadascú a casa seva. Vàrem tenir una conversa molt amena i fins i tot vaig bufar les espelmes. Vaig emocionar-me, i dins la tragèdia que estem vivint, vaig acabar el dia molt feliç i molt orgullosa de la meva família.

És monstruós i impensable tot el que està passant. De cop i volta hem de viure sense cap mena d'oci: sense els partits de futbol, sense carreres, sense aplecs, sense festes majors, sense Setmana Santa, sense cap mena d'esports... I això a tot el món. Les grans empreses, els restaurants, els hotels, els aeroports... Tot tancat. Sols els serveis sanitaris, farmàcies i tot el que fa referència a l'alimentació resta obert. Quin drama. Encara sort que encara es pot veure la televisió, a on hi ha molta informació i programes especials, escoltar la ràdio, el mòbil –que és l'aparell més usat– i l'ordinador, a on pots trobar tota mena d'entreteniments. Una altra de les maneres que tinc per evadir-me de la soledat són els llibres; és quelcom meravellós llegir i fer que treballi la imaginació.

Ja fa un mes que es va declarar l'estat d'alarma, i per tant, que estic reclosa a casa. Després d'aquest temps encara m'és difícil expressar les sensacions que estic vivint. És estrany acostumar-se a una vida totalment diferent, el temps es torna lent i els dies s'assemblen i es repeteixen. Durant aquest temps he passat diferents estats d'ànim. He sentit als telediaris les esgarrifoses xifres de morts, sobretot de gent gran, avis i àvies, que moren en la més miserable solitud, enterrats enmig d'un silenci esgarrifós. Tot això és difícil de pair, cada dia somio amb la fi d'aquest malson. Però la incertesa sembla que no ens ha d'abandonar durant els mesos vinents. Aquest virus ha sigut un mirall a on rics i pobres s'han vist reflectits per igual. Per això no hi ha res més efectiu que la por. De sobte, quan encara no hi ha cap garantia de res, el govern espanyol va i diu que molta gent ha de tornar a treballar. Un maleït decret que pot canviar la vida de molta gent. Els diners no tenen sentiments, sap greu, però és la realitat.

Avui és dia vint-i-tres d’abril, diada de Sant Jordi. Un dia caracteritzat per l’ambient festiu de la diada, amb la venda de roses i llibres, la firma d’autors, les rambles plenes de gom a gom, la gent passejant i comprant a les parades amb entusiasme i alegria, els recitals de poesies, les ballades de sardanes i altres esdeveniments que fan d’aquesta diada una jornada plena d’il·lusió. Aquest any 2020, però, ha estat marcat per rambles buides, tristesa i problemes econòmics per a moltes famílies. Algunes llibreries i algunes floristeries se les han enginyat per portar roses i llibres per encàrrec a alguns domicilis. La televisió ha tingut un paper molt important entrevistant als autors i fent reportatges de tota mena. Els missatges de Whatsapp també han sigut clau per rebre i enviar roses digitals i bons desitjos a familiars i amics.

El mes de maig ha començat la desencallada. Fa una setmana que han deixat sortir els nens fins als tretze anys a fer un passeig, en companyia d'un adult. Ara també han permès, amb un horari establert, que pogués sortir tothom. De moment una hora al dia i fins a un quilòmetre de casa com a màxim, sempre amb mascareta. L'horari que em toca per edat és de deu a dotze del matí o de set a vuit de la tarda.

Així he pogut començar a sortir de nou aquest mes de maig. El dia estava radiant, assolellat i amb un cel blau perfecte. Per ser el primer dia que puc sortir de casa després de tants dies, la sensació ha sigut molt estranya però a la vegada un alliberament i alegria de poder tornar a trepitjar el carrer i passejar. La ruta escollida ha sigut el carril bici. És una primavera espectacular, la natura està en estat pur. Com no hi ha serveis de jardineria tots els marges estan coberts d'herba, amb una varietat de tota mena de verds i flors de tots els colors. Les rengleres d'oms amb les seves fulles acabades de sortir, que ja comencen a donar la seva ombra, els cants alegres dels ocells i la immensa il·lusió de poder saludar alguns dels veïns que feia cinquanta dies que no ens havíem vist.

Estem a onze de maig i avui, algunes de les poblacions de Lleida i Tarragona, han assolit un altre grau de desconfinament. Poden obrir botigues, restaurants, bars, cafeteries, etc. Però en unes  condicions molt estrictes i sobretot usant les mascaretes i respectant les distàncies de seguretat. Jo segueixo amb el meu passeig d’una hora diària i sempre el mateix itinerari. Però ja no és el mateix, han segat l’herba dels marges i les voreres i aquell goig de verdor i flors de tots els colors ha desaparegut. Els ocells a aquesta hora ja no se’ls senten cantar i el trànsit torna a fer-se sentir. Ja anem tornant a l’esperada normalitat.

Aquest dilluns divuit de maig la província de Girona ha assolit un altre grau. Ja podem reunir-nos a les cases fins a deu familiars o amics i s'han obert bars, restaurants i botigues. I per fi avui, després de més de dos mesos de soledat, he rebut la visita de l'Ona, la meva néta. Amb una interminable abraçada i dinar en companyia. El meu somni tan esperat s'ha fet realitat. De moment segueixen prohibides les abraçades i els petons, és obligatori portar mascareta per anar pel carrer, respectar els dos metres de distància entre les persones, portar guants per anar a comprar, i sobretot, rentar-se les mans amb sabó molt sovint. A les botigues els treballadors estan rere mampares o pantalles i amb mascareta.

Ara, amb més llibertat i arribat l'estiu, he canviat el meu passeig per anar a la platja. També hem pogut reunir-nos amb la família, fer alguna trobada amb els amics i anar a algun concert amb mesures molt estrictes. Sempre, però, amb la incertesa de quedar confinats un altre cop.

Seguirem vivint amb aquest virus que ha vingut per quedar-se. Usant les mascaretes, guardant les distàncies, sense abraçades, ni petons i esperant que arribi la tan desitjada vacuna. És un moment històric i excepcional que ens ha portat a viure una situació totalment anòmala. Des del món del treball, l'oci i passant per totes les situacions de les nostres vides, sense haver-hi un final i vivint amb incertesa.

Hem arribat així al mes de setembre. Hi ha nous rebrots d’aquest maleït virus. Ja veurem com podran anar els nens a l’escola, com serà l’11 de setembre i com podran donar menjar a tota la gent que ha quedat sense treball, una veritable tragèdia. Esperant no haver de patir el malson d’aquest maleït virus i confiant que vinguin temps millors.

Relats relacionats

www.recordsdelmoli.cat utiliza cookies propias y de terceros para mejorar el funcionamiento técnico de la web, personalizar la experiencia de navegación y para el análisis estadístico. Si continúas navegando consideraremos que aceptas el uso de cookies.AceptarMás información