Festa Major (2)

Publicat el dia 11 maig de 2016

Un bon esmorzar amb els oncles i tot seguit a posar-me guapa. No tenia gaire per escollir però era igual, la mare em pentinava el millor que sabia y jo ben contenta. També em preparava els maneguins per posar-me en entrar a la capella, ja que no podíem entrar a cap església ensenyant els braços, i també la “pollina” per posar-me al cap. Tot a punt. Sortíem d’hora de casa, mitja hora de camí i, en arribar al camp, ja estava tot preparat per la festa. Oh quanta gent! I quants petons, abraçades i quina alegria tenien de tornar-se a retrobar.

En aquell temps era tradició que els músics compartissin taula a l’hora de dinar i sopar a les cases.

Mentrestant, la meva tia Marina de Font-Sabeu, ja tenia la guingueta muntada, el bar de la festa. Les pedres que feien de fogons amb una miqueta de foc per escalfar les grans cassoles de “platillos”, rostit, botifarres, etc. Les semals de collir raïms plenes d’aigua fresca del pou, amb refrescos de taronjada, llimonada, cervesa, gasosa, sifons, porrons de totes mides plens de vi, gerres d’aigua i ampolles de licors. També l’olla del cafè, que quan el servien el passaven per una barretina.

Tampoc hi faltava la parada del conill porquí. A Llorà hi vivia un gran home que era molt apanyat: en Quim. Era tot un artista fent esclops, i també arreglava bicicletes i altres estris. Per les festes majors sortia amb la seva parada del conill porquí. Era una pista quadrada amb tot de forats numerats: el joc consistia a comprar una tira de números i esperar que el conill entrés en un d’aquests forats. Estava guardat en una cistella, li donava unes quantes voltes i el deixava anar. Però l’emoció era que l’animal fes com més voltes millor i es mostrés indecís en la tria del forat. A vegades, n’ensumava les vores d’un i fent un gest prou simpàtic, girava cua i s’introduïa en el del costat. Només valia l’entrada en què el conill mostrava l’amplada del cul ben bé ja a dins. Qui tenia aquell número en les tires comprades era el guanyador. La majoria de premis, crec recordar, eren coses de menjar i alguna ampolla de cava Montesquiu.

Un cop retrobada la gent i arribada ja l’orquestra, que solien ésser nou músics, i el capellà a punt, tothom cap a l’ofici solemne. La missa era cantada per l’orquestra i, al final, cantaven els “Goigs” dedicats a Sant Joan. Era per gaudir. Tot seguit venia la sardana del vermut; mentre uns ballaven, els altres feien el vermut i d’altres festejaven la retrobada. Acabades les sardanes, els músics guardaven els instruments per a la tarda i es disposaven a seguir les famílies que anaven a recollir-los per dinar. En aquell temps era tradició que els músics compartissin taula a l’hora de dinar i sopar a les cases. El capellà també, però a casa no venia mai perquè era massa lluny. A mi m’encantava tornar a casa amb els oncles i dos músics. En arribar a casa ja trobàvem la resta d’invitats, la taula parada amb les estovalles noves i tot preparat pel gran dinar. No recordo com hi cabia tanta gent en aquella taula, però sé que jo m’ho passava d’allò més bé. Després del bon dinar, tornàvem a la festa amb els músics. Un cop l’orquestra estava a punt, tocaven un parell de sardanes i tot seguit venia el ball.

L’ambient d’aquella festa major tenia tots els ingredients: uns ballant, altres escoltant i contemplant l’orquestra, altres assentats a les taules menjant i bevent (doncs venia molta gent dels pobles veïns), els que jugaven al conill porquí, dones que anaven a resar el rosari a la capella, i tocar la campana, els que recordaven temps passats... Quan es feia fosc a l’envelat ja tenien preparat un llum de benzina “petromax” que els hi deixava la tia Marina; donava força claror, però tot sovint s’havia de manxar perquè fes llum. A les parades també tenien llums de carburo.

Acabat el ball de tarda, les famílies anaven a casa a sopar i els músics també hi anaven a cases diferents de les que havien anat per dinar. El molí era la casa més apartada del veïnat, havien d’anar per un camí rost per fer drecera que sols passava una persona i per llum una espelma que, si feia vent, era un turment perquè s’apagava. Teníem la sort que el coneixíem tan bé que sabíem a on havíem de posar cada peu. Per travessar la riera teníem cinquanta-set passeres, però era la festa i s’havia de celebrar: havent sopat tornàvem al ball de nit. Quan penso el que gaudia i el feliç que era em sembla impossible que no estigui somiant.

Maria Viñolas